La contrapartida

Amb els presos al carrer, què més en treu ETA? Evidentment, la complicitat dels partits nacionalistes a l'hora de reclamar, per vies polítiques, l'autogovern, la capacitat completa de decidir què volen en qüestió de llengua, d'economia, d'esport, etc.

El govern de Madrid repeteix que el preu de la pau no pot ser vulnerar la Constitució ni vulnerar la democràcia. És a dir, d'una manera grollera, embulla la troca. Seria, realment, un atemptat contra la democràcia cedir devant la pressió de la violència. Què més voldria, Madrid, que poder posar-se esquena-paret davant aquest plantejament! Però no: ETA no ha exigit res ni ho exigirà. ETA té la garantia que, a partir d'ara, s'han acabat les divisions que ella mateixa provocava dins el nacionalisme basc, i que serà el món polític i sindical qui, sense violència, amb una majoria clara, presentarà les reclamacions davant el govern central. I d'això, a Madrid, no en volen ni sentir parlar perquè mostrarà clarament com és de fiable la seva adscripció democràtica. No és per cap altre motiu que treuen tot d'una el Sant Crist gros, la Constitució (que, per cert, no va ser votada afirmativament al País Basc). Però treure la Constitució no és igual que fer professió de democràcia perquè té algun bassiot ben poc democràtic: segons l'article 8, la integritat territorial d'Espanya ha de ser defensada per les Forces armades, fins i tot contra la voluntat popular. És a dir: si en Tejero va assaltar el Congrés de diputats perquè amb tanta autonomia perillava la integritat territorial de l'estat, va actuar d'acord amb el mandat constitucional. Si més militars li haguessin fet costat, probablement el rei hauria opinat com ells, i ja teníem l'almud, l'almud constitucional, pel cap. Tenia raó en Nadal Batle quan deia que la Constitució, més que una garantia per a la democràcia, és una pistola carregada que ens apunta al pit.

La democràcia, el marc democràtic, així, en eixut, sense la Constitució, és l'altra relíquia que mostren a Madrid per exorcisar la voluntat dels bascs. Però el seu poder taumatúrgic pot resultar, en aquest cas, més que dubtós. Com pot ser que la democràcia dictamini que han de ser els andalusos, els extremenys, els murcians o els castellans, els que han de decidir que Euskadi no pot tenir selecció nacional de futbol com té Escòcia? Es pot o no es pot aconseguir tot per vies polítiques, sense recórrer a la violència? El recurs a la caricatura, al ridícul d'equiparar el País Basc a Villanueva de Abajo ja no funciona. Fins i tot la Constitució, que tant sacralitzen, confirma que el País Basc és una nacionalitat, i això obliga a respectar-li uns drets que no tenen altres territoris. Per això a França s'han curat en salut i no han permès que la seva Constitució parli del «poble» cors.

És possible que els partits estatals i estatalistes entenguin que la seva posició no és gaire forta i acceptin negociar, no amb ETA, sinó amb la sociatat basca, una sortida raonable i satisfactòria a les seves demandes: serà la pau. Si aquests partits, com tenen per costum, es fan forts darrere grans paraules (com varen fer quan Cuba exigia l'autonomia) continuarà, latent o explícit, el conflicte. Però aquesta vegada no tendran en contra uns quants escamots desmoralitzats, sinó tot un poble. Aquesta és la contrapartida obtinguda per ETA. Aquest és el giny poderosíssim que li permetrà lliurar les armes sense perdre gens de potència de foc. I si aquest guany és evident, com pot haver-hi gent tan curta o tan desinformada que digui que l'alto el foc d'ETA és un simulacre?