El 16 de juliol passat mentre un sinistre jutge cambrer clausurava amb nocturnitat un diari i una ràdio (el primer tancament de la democràcia) de dia, tres forces polítiques nacionalistes "CiU, PNB i BNG" arribaven a un acord de reivindicacions conjuntes a l'Estat espanyol, anomenat Declaració de Barcelona. Aquesta Declaració, una mica obscurida per l'altre greu fet, ha duit molta coa.

I la que durà.
Podria ser un cas típic de febre nacionalista preelectoral, només cal recordar que CiU i PNB mantenen un pacte per la governabilitat de l'Estat amb el PP o que el PNB ha governat les tres províncies del País Basc juntament amb el PSOE (que els bascos amb bon criteri pronuncien amb accent a la E) els quatre darrers anys. Però sembla que aquesta vegada va de debò, malgrat que Jordi Pujol no hagi sortit a cap de les fotos i això ens sembli significatiu. La presència dels nacionalistes sembla corroborar la seriositat de la proposta i la voluntat dels signants d'actuar en conseqüència.

Deixant clars els dubtes que un alberga des de bon principi, m'atrevesc a dir que sembla que alguna cosa es mou.
Una segona transició que diria Beiras.
A la primera transició, després de la panxada de quaranta anys de franquisme (ells en deien règim), les forces nacionalistes i progressistes majoritàries varen fer moltes renúncies (algú pensa que no quedava més remei, altres creuen que s'havia d'haver «romput» amb el passat) i es va arribar a l'anomenat «cafè per a tots».

Ara els Galeuzca aixequen el dit i demanen, amb la Declaració de Barcelona, copa i puro.
Una copa i puro que uns (PP-PSOE, els dos amb accent a l'E) consideren que no entra al menú constitucional i altres com PSM i UM, corren a apuntar-s'hi. I bé que fan. A veure si aquesta vegada la cosa ens agafa una mica millor situats i no hem d'omplir la plaça Major amb mosaics humans per fer-nos sentir.

Una copa i puro que no són res de l'altre món. Simplement significa reclamar «l'articulació plurinacional de l'Estat espanyol» i situa la constitució espanyola com a punt de partida i no com a sostre de les reivindicacions nacionals.

Cal aixecar la mà i demanar també copa i puro. I, per descomptat no conformar-se.
Si «l'articulació plurinacional de l'Estat» és la copa i el puro, la independència deu ser la Recopa.
I també l'hem de guanyar.