Una democràcia com la nostra es basa, fonamentalment, en l'existència dels partits polítics i la seva alternança al poder quan i com desitgen els ciutadans. Cadascun d'aquests partits tenen la seva història, la seva ideologia, que es reflecteix en un programa, i el seu capital humà. Se suposa que amb aquests tres punts els votants en tenen prou per a poder triar. Moltes vegades, emperò, els partits voldrien que obviàssim el primer i ens fixàssim en els dos darrers. Per què?
La ideologia i els candidats que es presenten envoltats de tot un muntatge d'imatge de tal forma que moltes vegades arriben a vendre'ns una cosa per una altra. Aquest fet és de gran importància per la maquinària dels partits, ja que, legítimament, el que volen és arribar al poder, per la qual cosa necessiten la major quantitat de vots possible. Moltes vegades, fent comptes, veuen que el seu electorat natural, és a dir, el que s'identifica amb els seus principis, no els basta per assolir aquest objectiu. En aquest cas, que és quasi sempre, la següent passa consisteix a formular i dur a la pràctica estratègies per ampliar aquest electorat natural, per tal de poder augmentar el nombre de sufragis.
Les estratègies més extenses solen consistir a acostar el programa al qual les enquestes diuen que vol la majoria de la gent i assessorar estilísticament i psicològicament els candidats per tal que es vestesquin i es comportin de la forma que resulta més agradable als electors. Naturalment, tant un plantejament com l'altre solen comportar un engany als votants, ja que ni el partit desitja dur a terme tot aquell programa ni els candidats són així com semblen ser. És el que anomen hipocresia política.
Quines eines tenim els electors per defensar-nos d'aquesta hipocresia política? Bàsicament una: tenir també en compte la història del partit en qüestió i comparar-la amb el programa i els candidats que presenta. Això no falla. Vegem-ne un exemple concret.
Jaume Matas diu que vol fer un pacte amb l'oposició per posar aturall al creixement urbanístic. Serà una mostra de la ideologia del seu partit o una simple estratègia electoral? Per contestar basta mirar quina és la política urbanística que ha desenvolupat fins ara el seu Govern i els ajuntaments governats pel Partit Popular. L'Ajuntament de Llucmajor no ha fet res per impedir la urbanització del Puig de Ros, el de Campos ha requalificat terrenys perquè es pugui construir un camp de polo acompanyat de tota una oferta turística complementària, el de Santanyí s'ha negat a escoltar l'oposició que un pic i un altre li ha demanat que impedís la construcció a sa Talaiola i es Pujol, el de Valldemossa permet el desenvolupament d'una altra urbanització al seu terme. I així podríem seguir i seguir.
Davant aquesta allau de fets, no podem creure'ns que el PP estigui per posar fre a la construcció. Forçosament hem de concloure que l'únic que pretén Jaume Matas és no perdre elecorat, ja que s'ha adonat que el sector de la societat mallorquina que considera que hem arribat al sostre urbanístic creix cada vegada més i, per tant, castigarà les opcions polítiques que el vulguin continuar. Pura estratègia.
