algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

Matas trenca l'oposició

Milers de mallorquins veuen al·lucinats com el pacte que els dirigents del PSIB, PSM, EU i EU «venien» com l'inici del compte enrere del poder conservador a Balears, s'està revelant com un miratge que s'esvaeix. Aquests ciutadans, als quals els importa un rave si Antich, Sampol, Grosske i Munar s'entenen o no personalment, o si al parer del guardians de l'ortodòxia de cada formació els seus respectius partits tenen diferències ideològiques superficials o profundes, sentien com tots deien compartir l'objectiu estratègic, al qual destinar tots els esforços, de desallotjar la dreta del Govern balear el 1999. I s'ho cregueren. Però la realitat, ai, mostra que quan s'acosten les eleccions res no compta si no és defensar la parcel·leta pròpia.

El camí cap al triomf era senzill: com que el PP seguiria en la seva carrera cap al suïcidi, aleshores ells s'haurien de limitar a recollir vots i l'endemà de les eleccions pactar. La teoria era perfecta. Però vet aquí que el president Matas ha sabut «llegir el partit» molt millor que els seus adversaris interns i externs. Primer aconseguí el suport de Madrid (tota una assegurança contra conspiracions internes) a canvi de la submissió institucional absoluta, a través de qui és el seu valedor davant la cúpula del PP, el president valencià Eduardo Zaplana (tot un descobriment per a Matas, gràcias a la Hillary balear). En aquest sentit el fet que el buen chico Matas hagi sabido plantar cara a los catalanes ha estat davant els ultres de Madrid (del PP i, sobretot, de la premsa ideològica del seu entorn) tot un puntasso per a l'ambiciós balear, i en aquest sentit un avís: que els navegants assegurin les veles, que vénen borrasques, i si no ho creuen, que mirin el botlletí ideològic del Gabinet Caligari (el vertader govern de Balears) li sumin una hipotètica victòria de Matas i el que passa a València, i sabran per on vendran els vents huracanats.

Però a pesar que és bastant evident tot el moviment tàctic del matisme «caligarià», l'oposició, fins ara, com si plogués. Davant la miopia generalitzada, Matas ha passat d'estar a la defensiva (juny 96-juliol 97) a consolidar-se amb el suport de Madrid (agost 97-agost 98) i, ara, comença l'ofensiva contra l'oposició, incapaç d'aguantar la primera descàrrega seriosa de l'artilleria «caligariana», que ha fet forats a les línies «frontprogressistes». Antich i el PSIB demostren amb el «tebeo» de les desclassificacions urbanístiques, que quan s'acosten les eleccions l'objectiu estratègic no és tant el governar com fer-ho des d'una posició de força, si és que s'ha de governar, que implica allunyar-se el màxim del tercer partit, costi el que costi i encara que el beneficiat sigui el PP. Llegesquin les «dedicatòries» entre Antich i Sampol i veuran com el PSIB i el PSM s'han emproat mútuament recuperant de cop la tradicional, dura, sorda i sagnant batalla de sempre. Ells, PSIB i PSM, estan convençuts que així és millor per a tots. Matas, també, perquè pensa que allà on estan millor els dos partits és a l'oposició. Com sempre.

Veurem, qui guanya la guerra. Però de moment la primera batalla l'ha guanyada Matas aconseguint que s'esvaís el miratge d'una oposició unida contra el PP.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.