Ha arribat un moment que els qui pul·lulam en l'àmbit de la llengua catalana podem viure, si ens allunyam de la realitat i consegüentment ens configuram un espai fals, en la nostra llengua. Podem gaudir de certs elements que les llengües subordinades no solen posseir, ni a vegades somiar en el seu drama particular, en la seva mort diària. Les llengües desapareixen, però la vida continua.
Si ens comparàssim a la lliga de futbol professional, figuraríem en els primers llocs de la segona divisió. És a dir, en segons quins aspectes pareix que hem assolit una certa normaitat perquè disposam d'elements que ens dissimulen, per dir-ho de qualque manera, la situació real de subordinació lingüística. Anau alerta, perquè la boira no deixa destriar amb claredat les formes. Tenim grans enciclopèdies en la nostra llengua, podem llegir els llibres del Cercle de Lectors, podem comprar diaris i revistes en català, veure TV3 o seleccionar els programes de les incipients televisions locals, que sorgeixen com a bolets, i comprar vídeos, cassets, compactes o jocs en català. Fins i tot, si instal·lam al nostre ordinador la versió catalana del Windows o compram en un establiment que ha normalitzat els seus rètols, la cosa, aparentment, pareix que avança. Amb això vull deixar ben clar que, si qualcú vol, es pot aïllar perfectament. Pot comprar-se suc de taronja o patates fregides etiquetades en català per Caprabo o assaborir el gató d'ametla o el púding de Tudurí, embolcallats en cartonets, el text dels quals és redactat en català. Segons pareix, però, la gent compra igualment aquests productes si estan d'oferta, ja sabeu que la butxaca és molt sensible. Qualsevol persona reconeix una llauna de sardines pels dibuixos o les fotografies; la resta és, si més no, secundària. Viure en català i fruir de les característiques d'una llengua normal es pot fer amb un cert èxit si ens isolam i ens tancam en una torre d'ivori. Si triam els amics procurant que parlin català i només anam a comprar als establiments que ens atenen en la nostra llengua, evitant així un possible conflicte, hem aconseguit, almanco, que una bolla de vidre, que ens separa de la realitat, formi part de la nostra existència. Els catalanoparlants no ens poden segregar d'aquesta manera. Hem d'actuar amb sensibilitat amb els vinguts de fora i promoure la seva integració pacífica i normal. La llengua no la salvarem amb quatre bels, ni a base de subvencions o amb un aïllament que a curt o llarg termini no ens servirà de res.
Es pot prendre en certa manera una estranya opció de viure en català i pensar, ingènuament, que tot va més o manco bé. Tal vegada qualcú em fregarà pels morros que tot això que hem aconseguit s'ha de valorar com un tresor i que no cal esser tan dramàtic. Em pot fregar pels morros el que vulgui. Crec, però, que els qui atribueixen a aquestes coses un valor molt superior al que realment tenen en aquests moments, és que viuen immersos, em sap greu dir-ho, en una bolla de vidre. No ens hem d'enlluernar per quatre rètols o quatre etiquetes. El problema va més enllà d'aquestes coses, que també són importants, però que en realitat no acaben de resoldre, ni de bon tros, la nostra situació. Recordau que en molts de programes de festes, rètols o llibres s'ha usat el català per conveniència, per guadir de subvencions o per quedar bé amb qualcú. La resta solen esser vuit i nous i cartes que no lliguen. La parla oral de cada dia reclosa en una vitrina, mentre avancen (n'hi ha més que fa alguns anys) els rètols i les etiquetes.