Un dels temes recurrents del programa de rearmament (terme bèl·lic que els agrada molt usar) moral i ideològic que propugna la dreta dura balear és l'exposició que fan, tot embolicat d'un suposat liberalisme, del principi segons el qual els dipositaris de drets són les persones i no pas les llengües. És bo de veure que això és una interpretació esbiaixada, i per tant, tergiversadora de la realitat. En un estat modern no sols hi ha drets personals, també n'hi ha de comunitaris, de territorials, i d'historicolingüístics entre d'altres. Sinó, ¿com expliquen que tots els súbdits del Regne d'Espanya estiguem obligats a entendre i a conèixer la llengua castellana? I és aquí on cou, perquè la nostra llengua catalana també en té, de drets històrics. Anorreats i ocultats sota gruixats sostres d'ignorància («es un idioma que se han inventado algunos!») ... però en té! El govern Matas va interposar un recurs a l'Estatut de Catalunya reivindicant el dret històric de les Illes Balears a la gestió conjunta dels arxius de la Corona d'Aragó; aquests arxius es troben a Barcelona com a cap i casal que era de la Corona d'Aragó, ara bé, pertanyen a tots els territoris que en formaven part, i per tant, la reivindicació és justa i correcta. El mateix principi s'ha de reconèixer d'una vegada per totes a la llengua catalana. Aquesta consideració jurídica, de la qual deriven drets i obligacions per als ciutadans, s'ha de veure reflectida com pertoca en l'Estatut balear. Aquests drets i obligacions han d'afectar també totes les institucions públiques, tant les autonòmiques com les estatals quan actuen en l'àmbit de les Illes Balears. És la clau de volta imprescindible per donar solidesa i estabilitat a l'edifici de la normalització lingüística. L'èxit d'aquesta dependrà de la capacitat de conciliar aquest dret històric amb els drets de les persones; aquesta és l'essència de la democràcia: harmonitzar drets de natura diversa, fusionant-los en una sinergia enriquidora i balsàmica per a la societat. Crec que aquest principi general és assumible, lliures de manipulacions i intoxicacions, per la gran majoria de ciutadans de les Illes Balears, tant per aquells que són bàsicament castellanoparlants, com per aquells que som catalanoparlants.
I parlant de manipulacions, en tenim un altre exemple amb aquesta rampellada de neogonellisme que ens tornen a etzibar. Fa més de trenta anys vaig decidir de no ficar-me pus mai en polèmiques gonellistes, són ben debades, i encara pitjor, són una ofensa a la intel·ligència. Sols comentaré una cosa. En aquest poblet andalús on els embats i les dèries de la vida m'han fet recalar xerren diferent de com xerren a Màlaga, a Màlaga xerren diferent de com xerren a Sevilla, i, en conjunt, a Andalusia es parla ben diferent de com es parla de Despeñaperros amunt. Però a ningú se li ha ocorregut voler donar un estatus jurídic a aquestes modalitats del castellà, i si qualcú ho volgués fer, això seria vist com una cosa estrafolària ferm.
Però no ens enganyen, aquests neogonellistes, en realitat, són llops disfressats de gonella, el seu objectiu quan s'erigeixen en defensors de les modalitats illenques, o quan volen aplicar les lleis del mercat a la lingüística, o quan volen engrunar el català entre l'anglès i el castellà aplicant un trilingüisme eixelebrat, el seu objectiu, dic, no és altre que anar soscavant les bases del suport social de la llengua catalana fins a aconseguir-ne un dia l'extinció. No, no ens enganyen. En el seu projecte de la «Nueva Mallorca» no hi cap la llengua catalana, potser no hi cabem ni tan sols els mallorquins!
Prou! Tenc més fil per embullar entorn de la llengua, però ho deixaré per un altre dia, si el senyor director m'ho permet, naturalment!
Joan Gabriel Mora.
(Rebuda per e-mail).
