Arreu dels Països Catalans hi ha dones i homes que han desvetllat la seva consciència de pertànyer a un poble que no és l'espanyol. Consciència, també, de ser part d'un poble històricament maltractat per un dels imperialismes més cruels, l'espanyol, i per un dels estats més anihiladors culturalment i lingüísticament, el francès. Les eines d'aquests estats per fomentar l'odi per la nostra pròpia llengua, per la nostra pròpia gent, per la nostra pròpia terra són molt poderoses a l'actualitat. L'essència colonitzadora és la mateixa i l'exèrcit continua essent la garantia de la unitat d'Espanya, com ens indica l'article 8è de la constitució espanyola. És aquesta unitat de la pàtria la principal estratègia bàsica i comuna dels dos grans partits espanyolistes PSOE i PP.
En canvi, però, els partits nacionalistes catalans no s'entenen i fins i tot semblen fer-se por mútuament i això ho han celebrat sempre els dos grans partits estatals. La capacitat de fer arribar el missatge de justícia i llibertat que implica l'objectiu independentista depèn molt de la unitat nacionalista d'esquerres. Ja no som a temps d'anar-hi a poc a poc. El camí és exigir la pràctica democràtica per a qualsevol opció d'estatus polític que el nostre poble vulgui triar. No podem deixar només a l'estratègia municipal la funció de fer germinar lentament la consciència nacional. Cal anar més lluny, situar-nos al mateix nivell dels adversaris. Confiar en la capacitat de consciència i mobilització del nostre poble. Sense pors ni prejudicis. És necessària la unitat de l'esquerra nacional, dotar-la del perfil territorial únic i definit que és sota la mateixa bandera de les quatre barres.
No és temps d'anar-hi a poc a poc. Amb la dignitat de la raó que ens empara hem d'esbrinar els obstacles que ens impedeixen avançar i allargar la vista cap als objectius més anhelats i que en definitiva segurament són els mateixos que tenen tant el PSM, ERC, les CUP o el Bloc.
Joan Vicenç Lillo i Colomar. (Rebuda per e-mail).
