La cosa va més que bé?

Gairebé tots els mortals saben què són les depressions. Els estudis més recents pronostiquen que el 24% dels catalans patiran algun trastorn mental al llarg de la seva vida i que quinze de cada cent ciutadans hauran de fer front a aquesta malaltia mental. De tota manera, en aquest article no vull parlar de les depressions clàssiques, les que han de tractar els psiquiatres i els psicòlegs, sinó que voldria capbussar-me en una temàtica diferent, més pròpia dels sociòlegs, els historiadors, els polítics i els economistes: la depressió com a «causa-efecte» d'una forma de comportament, d'una societat feble, injusta i sofisticada en què cada cop s'empeny més els individus cap a la frustració i el nihilisme. Doncs bé, la descripció d'aquest arrauliment polièdric implica la redefinició de molts conceptes i valors. La vida, per a la majoria de ciutadans del nostre entorn, ha esdevingut la dictadura de la quotidianitat. La felicitat s'ha convertit en una utopia cada cop més llunyana de la realitat. El dret esdevé literatura jurídica molt teòrica, la política és eixorca: una mena d'antiteràpia que és presonera de les seves pròpies fragilitats i molt allunyada dels ciutadans que més la necessiten: ha perdut la seva càrrega d'element bàsic de control, equilibri i transformació del poder. Els autèntics trastorns psíquics són sociolaborals: no s'arriba ni de bon tros a final de mes. Per altra banda, la gran mestressa anomenada economia agafa unes característiques narcisistes i prepotents: la síndrome dels 4X4 ho empudega tot. El sistema macroeconòmic és òptim, però cada vegada més gent «normalitzada» va pitjor: el salari mitjà ha perdut molt de poder adquisitiu. La capacitat de compra s'ha reduït d'una forma significativa. Per contra, els nostres governants no fan més que repetir-nos que «la cosa» va més que bé, encara que els que no poden seguir cada cop són més nombrosos. El futur dels joves depèn cada cop més dels seus pares, si aquests són rics ells se'n sortiran, sinó no ho passaran malament tota la vida. En definitiva, que la gran depressió: les diferències socials aprofundides, és a dir, l'eufemisme de la societat de les oportunitats, fins i tot ens ha fet desiguals davant la mort. Per aquesta raó, cada cop més el suïcidi és visualitzat com un alliberament: com la solució radical a una situació insostenible, producte d'una societat molt malgirbada.