'Natura elemental' de Damià Rotger

D’entrada, tot just encetant l’anàlisi de Natura elemental (Edicions Bromera, 2025), llibre de Damià Rotger guardonat amb el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, ja ens trobam amb versos rodons, que deixen petja i imposen: «El llenguatge és el telescopi / per on l’univers ens mira als ulls». Aquesta declaració d’intencions marca el to d’un llibre que esdevé tant una exploració poètica com una proposta filosòfica: la paraula com a via de coneixement, com a pont entre el jo i el cosmos.

Natura elemental, nova entrega del poeta menorquí, és un artefacte verbal ric, dens i carregat de ressonàncies, un exemple rotund d’una poesia que neix del pensament però també de l’experiència física, de la matèria, del paisatge i de la passió. Rotger, alquimista de la paraula, converteix els mots en llei de vida. No és estrany que la geografia hi deixi empremta: la mar, l’arrel insular, la llum neta del Mediterrani o l’empremta de l’onatge es filtren entre els versos, impregnats d’un tarannà fet de blavor, salnitre i tremolor mineral. Aquest illòman irredempt compon, a cop de metàfora i mirada precisa, una veu que es vol eterna, arrelada però no immobilitzada, en constant moviment.

Els motius fonamentals d’aquest poemari orbiten entre la naturalesa –sol, mar, aire, pedra, univers– i una mirada que observa, en paral·lel, el fet creatiu i el desig. L’artesania del ferro forjat, la geometria dels cristalls marins, la besada dels amants o un trajecte en vaixell sota la pluja són fragments d’experiència que l’autor eleva a matèria simbòlica, d’un lirisme evocador. Els versos, de ritme esmaltat i adjectivació voluptuosa, tenen una càrrega gairebé barroca, però mai no cauen en el decorativisme: neixen d’un impuls vitalista i orgànic que els manté en una tensió constant.

Hi ha, en Rotger, un trescador d’imatges, un visionari verbal que no tem l’ambició ni l’abstracció. En poemes com Del cel i la terra, l’autor reflexiona sobre la paraula com a instrument de revelació i fractura alhora: «S’apropen dues fluctuacions / en moviment / i fan el traç més dens del que és, / alta Babel, aquella torre de llargs mots / que separa en regal / les virtuts dels humans». Aquesta capacitat d’elevar el pensament líric sense perdre el tremp sensorial és un dels grans encerts del llibre. Amb Natura elemental, Damià Rotger consolida una veu madura, personal i inconfusible. Una veu que ens convida a mirar –i a mirar-nos– amb una intensitat gairebé tel·lúrica.