Aina Torres Rexach,
Faràs créixer el vent del nord.
Lleonard Muntaner, 2024.
El paisatge funciona com una mena d’escenari emotiu, en aquest llibre. No es tracta però, d’aquells ametllers florits tan apamats ni d’aquelles oliveres esponeroses tan ràncies. Faràs créixer el vent del nord (Lleonard Muntaner, 2024), d’Aina Torres Rexach, és un poemari que s’endinsa amb força i sensibilitat en els corrents de l’experiència íntima a partir d’elements externs. Ja des del títol i les primeres cites, el lector és convidat a recórrer un itinerari vital que es desplega a través de les imatges del paisatge: la mar com a presència latent, com a misteri insondable, i la muntanya com a bastió contra el vent, com a refugi que sosté l'embat emocional.
Amb un marcat sentit cíclic, l’autora estructura el poemari com una dansa que gira —i torna— seguint els moments del dia: crepuscle, vespre, nit, albada... Aquesta rotació constant dota el llibre d’un ritme natural i profund, gairebé ritual i litúrgic, que acompanya l’evolució del jo poètic. Aina Torres domina el llenguatge amb una precisió meticulosa: les atmosferes són denses i carregades d’intensitat lírica, mentre que les imatges, sovint tan visuals que funcionen a mode de postals que poden contemplar, tenen la força d’autèntiques escenografies poètiques, com quan escriu: «El ponent s’esberla i ofrena la sang: / el roig contra el negre, la fúria que et poua, / les mans senceres a la terra del vent».
En la seva part final, el poemari encén el foc del desig i fecunda l’amor, amb peces com Fervor, Lascívia o Deler, plenes de carn i d’ardor, però aquest esclat desemboca en la ferida del desamor, en el buit d’un cos llunyà i en la solitud que es fa palpable: «La teva carn absent / no pot llaurar l’amor / que solcàvem a glops». És en aquest trànsit que l’autora assoleix una delicada equació entre la subtilesa i la passió, entre el pensament i la sacsejada. Amb una veu pròpia i ben cisellada, Aina Torres ens ofereix un llibre compacte, que respira i fa respirar. Els seus versos, esculpits amb traça i amb una cura d’orfebre, es condensen en una poesia d’arrels profundes i ales llargues, que saben salvar les grans ventades.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.