‘Clovelles de mandarina’, prolegòmens per a una «poètica de l’esdevenir»

La poesia és un gènere que, ara com ara, ha estat «relegat» al quefer artístic dels ‘bohemis reprimits’ que no van al psicòleg i tracten de reproduir els seus sentiments a un paper en forma d’obra lírica, component versos que rimen entre ells. Però és realment això, la poesia? Què és la poesia realment? Aquesta és la pregunta a la qual s'enfronta Miquel Perelló al llibre ‘Clovelles de mandarina’, una obra que representa el primer volum del seu projecte filosòfic-assagístic. En aquest llibre, Perelló mostra que la poesia està molt més enllà del quefer artístic. Sosté que el propòsit de l'esforç creatiu és la construcció de l’esdevenir.

L’obra comença amb una contextualització sobre el concepte de «poesia», aclarint que «dista del gènere literari que avui dia la condensa». La poesia, des de la seva arrel etimològica té relació directa amb l'ontologia, la «ciència de l'ésser». Es deu al fet que «la poesia està lligada amb l’acte mateix d’existir, amb l’eclosió de l’ens i amb la immersió de la presència»; així doncs, sembla que demanar-se què és la poesia significa interpel·lar «allò que és». No obstant això, l’autor no pretén fer una obra sobre fenomenologia, sinó que opta per «repensar la poesia des de la tonalitat anòmala que li és pròpia, és a saber, com un afer exclusiu o una faceta distintiva dels éssers humans». Per què aquest capgirament? Perquè entén que per comprendre la poesia s'ha d’interpretar des del seu origen, de mà de l’ésser humà; i per entendre l’ésser humà, el seu ésser peculiar, el que convé és comprendre'l poèticament. Entenent d’aquesta manera a l’ésser humà com un existent poètic, autosignificatiu i suficient. Aquesta concepció implica que l’ésser humà es troba en esdevenir.

A causa d’aquesta inestabilitat inherent en la seva pròpia noció, no cal reflexionar-lo des de l’ontologia, que el transformaria en un objecte fixe i mesurable. L’humà és molt més que un objecte físic i estàtic, «és una amalgama de distintes possibilitats d’afaiçonar-se i d’efectuar-se, que s’encavalquen i es concatenen, que afloren i després s’esfumen». Per tant, no esdevé la poesia una categoria idònia per estudiar-ho? Per aquesta raó, l’autor proposa, de manera novedosa, la poètica com «l’anàlisi dels ens existents que s’esculpeixen a ells mateixos, la ciència que estudia els humans des de l’horitzó de la creativitat».

Aleshores, l’obra esdevé la fonamentació d’una nova ciència, o almenys una nova manera de practicar i entendre la poesia. Per aquesta raó, farà un breu recorregut, al llarg de gairebé 140 pàgines, de la història de la filosofia i del concepte de «poesia»; explorant el fonament de diverses etimologies com «meditació», «concepte», «imatge» o «virtual»a través de problemàtiques filosòfiques, ontològiques i metafísiques. Amb aquest recorregut històric, constitueix una forma alternativa de mirar el present, qüestionant el «ser» i el «no-ser» i la seva inevitable relació, la qual dona lloc a la nostra existència, o més bé, la possibilitat d’aquesta.

Perquè, per poder «ser», necessitam espais que estiguin buits, de diferents «no-ser» que puguem ocupar. Per exemple, succeeix el mateix amb el pensament, hi ha d’haver una carència perquè la nostra imaginació tingui interès d’originar, de concebre, una idea o objectiu que ompli dita carència. De fet, «poesia» es compon per la paraula «poiesi» que és explicada per Plató, al ‘Simposi’, com aquella activitat capaç de provocar el pas del no-res a l’ésser.

D’aquesta manera, Miquel Perelló ens situa de nou en el concepte original de «poesia», però amb un objectiu diferent. El du a la llum per tal de poder «encapçalar» la contemporaneïtat fluida que envolta a la societat actual, però, sobretot, per entendre els subjectes que hi naveguen. Subjectes que fan servir l’exterioritat per compondre la seva interioritat, existents gràcies a un caramull de significacions. Un dels fets narrats a l'obra és el de la «teoria de l'autopoiesi», creada a la dècada dels anys setanta del segle XX a mans de dos biòlegs: Maturana i Varela. Aquests biòlegs proposen una teoria basada en la noció d’autonomia biològica per tal de definir satisfactòriament el fenomen de la vida, cosa que les teories evolucionistes no aconseguien. Aquesta teoria versa sobre l’organització d’un sistema viu, un sistema que no es defineix pels components que el conformen, sinó per l’organització d’aquests components en relació amb l’entorn o medi que el circumda, amb el ‘defora’ que l’envolta. Esdevé una menció preciosa perquè qualsevol sistema autopoiètic es defineix a si mateix, alhora que fixa la relació que té amb l’entorn, igual que qualsevol ésser humà! No és, doncs, necessari entendre els mateixos éssers humans des de la poesia?

El llibre és ple de deduccions lògiques realitzades a través dels conceptes, com si es tractés d’un puzle, on cada peça que empra completa el quadre que anteriorment semblava sencer. Aquestes deduccions conviden a repensar multitud de nocions que tenim per sobreenteses, tals com «imatge», «poesia», «existència» o «realitat», presentant-ho tot amb una escriptura poètica que atrapa el lector i que renova la visió que podem tenir sobre nosaltres mateixos i les nostres vides. Mostra com el no-res no té res de dolent, «no és cap escassetat, sinó una oportunitat. Perquè l'autodeterminació només és possible des de la manca de ser» i com el dubte és «el motor epistemològic que permet edificar seguretat» i «una de les manifestacions de la receptivitat de l'ésser humà». Afavoreix el trànsit per espais recòndits, a tocar de les inèrcies; permet especificar-se en significats no circumscrits, esplaiar-se a la deriva i, amb tot, desprendre's del que ve donat.

En aquest sentit, Perelló convida a una desconstrucció per tal de reconstruir-nos, de manera que propicia una visió de l'ésser humà renovadora i vitalitzadora. L'humà té una capacitat inherent a ell mateix, que usualment és atribuïda a uns déus aliens a nosaltres, però que ens pertany més a nosaltres que als déus. Tota aquesta reconcepció de l’individu humà és possible gràcies a la visió poètica, una visió que omple de color un univers que cada pic fan semblar més opac. Quelcom que és per necessitat, però no té per què mantenir-se en l'opacitat. Aquesta opacitat necessita ser transitada cap a la lluminositat i, aquesta acció, és únicament duta a terme gràcies a l’ésser humà. Un ésser humà que no podria ser si no fos un subjecte; perquè el subjecte és «l'embolcall de l'individu, la seva clovella». Com a clovella, té una part interior que li permet identificar-se amb una identitat estable, però també té una part interior que concep un exterior canviant que folra el ‘dedins’ de la clovella, encara que sigui de manera provisional. La poesia, aleshores, suposa una meditació que afavoreix la comprensió d'un mateix, com a quelcom com esdevé; adquirint així, el canvi, una connotació natural.

En síntesi, Miquel Perelló, amb ‘Clovelles de Mandarina’ ens convida a poetitzar la vida i singularitzar-nos en un procés pendular entre la immanència i la transcendència de la quotidianitat, instal·lant-nos, així, en la facticitat com a simples «clovelles de mandarina». Tot emprant la poesia com «un mecanisme per desavesar-se de les inèrcies de la pensa quotidiana».