El ciclista espanyol Óscar Freire es proclamà campió del món de fons en carretera després d'adjudicar-se la victòria a la prova en línia disputada en el circuit de Verona, imposant-se a l'esprint del selecte grup de favorits a l'alemany Erik Zabel i a l'italià Luca Paolini, medalles de plata i de bronze, respectivament. D'aquesta forma, el de Torrelavega es convertí amb aquesta victòria en el quart corredor a conquerir tres campionats mundials, rècord que ostenten ciclistes tan il·lustres com Eddie Merckx (1967, 1971, 1974), Alfredo Binda (1927, 1930, 1932) i Van Stennbergen (1949, 1956, 1957).

Freire, que aconseguí el seu primer campionat en el mateix circuit l'any 1999, sumà amb el seu cetre mundial la cinquena medalla d'or per a la delegació espanyola en la història dels mundials en ruta, després de les aconseguides per Abraham Olano i per Igor Astarloa el passat any a Hamilton.

El ciclista de Cantàbria, afavorit per la baixa de Paolo Bettini i llançat per un excepcional Alejandro Valverde en els darrers metres de la recta d'arribada, s'imposà amb autoritat a Erik Zabel, que ja va derrotar aquesta mateixa temporada a la Milà-San Remo i a la Volta a Espanya, i a l'italià Luca Paolini, que fou segon l'any en què Óscar Freire estrenà el seu particular idil·li amb el campionat del món a la ciutat de Romeo i Julieta, marc perfecte per segellar la seva història d'amor amb final feliç.

Freire, igual que la resta d'integrants de la selecció espanyola, demostrà trobar-se en un gran nivell, responent a l'atac de l'holandès Michael Boogerd en la darrera ascensió al port de Torricelle.

Llavors es formà un grup selecte de sis corredors en el qual juntament a Óscar Freire i a Alejandro Valverde es trobaven Ivan Basso, Damiano Cunego, Stuart O'Grady i l'holandès Boogerd, sis corredors per tres medalles. El grup no es va entendre i en el descens foren caçats pel grup de corredors com Zabel, Wesemann, Hondo, ciclistes molt ràpids i experts a les clàssiques. Però Freire demostrà un cop més que el campionat del món és la seva carrera, i que amb 28 anys encara pot donar moltes alegries al ciclisme espanyol, aspirant a superar la barrera dels tres títols munials.

La victòria de Freire fou el colofó perfecte a la magnífica actuació de tot el combinat nacional, autèntics dominadors durant els 265'5 quilòmetres del recorregut.

Els ciclistes espanyols superaren la resta de corredors, demostrant ser, si no els més forts del grup, sí els que creien més en les seves possibilitats, més encara després de la baixa de l'italià Paolo Bettini, que va haver d'abandonar després de sofrir un cop en el genoll dret.

Eladio Jiménez i Pedro Horrillo s'encarregaren de controlar la carrera en les primeres voltes, i Isidro Nozal agafà el relleu realitzant les dues darreres voltes a un nivell excepcional que impedí qualsevol tipus d'atac.

Freire i Valverde aparagueren en el moment just, responent amb facilitat a l'atac de l'holandès Boogerd, i la victòria final del ciclista de Torrelavega, llançat per Valverde en els metres finals.