algo de nubes
  • Màx: 20.15°
  • Mín: 13.93°
19°

El Depor aixafà el centenari al Madrid (1-2)

Els gallecs guanyaren la Copa del Rei en un partit pràctic i intel·ligent

40246
Els deportivistes celebren la victòria sobre la gespa del Bernabeu. | EFE.
1 REIAL MADRID: César, Salgado, Hierro, Pavón, Roberto Carlos, Helguera, Makelele, Figo, Zidane, Raúl i Morientes.
Solari per Pavón, Guti per Morientes i McManaman per Figo.
2 DEPORTIVO: Molina, Scaloni, César, Naybet, Romero, Sergio, Mauro Silva, Víctor, Valerón, Fran i Diego Tristán.
Duscher per Juan Carlos Valerón, Capdevila per Fran i Djalminha per Víctor.
ÀRBITRE: Mejuto González (col·legi asturià). Amonestà Fernando Hierro (minut 25), Solari (m. 65) i Iván Helguera (m. 81) per part del Reial Madrid i Mauro Silva (minut 10), Víctor (m. 35), Fran (m. 70) i Molina (m. 90) per part del Deportivo de la Corunya.
GOLS:
0-1: minut 5, Sergio.
0-2: minut 37, Diego Tristán.
1-2: minut 57, Raúl.
INCIDÈNCIES: Els Reis d'Espanya Joan Carles I i Sofia, en companyia del príncep Felip, presidiren el partit a un estadi Santiago Bernabéu ple de gom a gom el dia del centenari del club madridista i de la competició. Els Reis foren acompanyats a la llotja pels presidents de les comunitats autònomes de Madrid i de la Xunta de Galícia, Alberto Ruiz Gallardón i Manuel Fraga respectivament; el vicepresident del Govern, Mariano Rajoy; la ministra d'Educació, Cultura i Esport, Pilar del Castillo; i el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas. A més, els batles de Madrid i la Corunya, José María Àlvarez del Manzano i Manuel Fraga i el secretari de l'Estat per l'Esport, Gómez Angulo; el president de la FIFA, Joseph Blatter, i els presidents dels clubs participants a la final, Lendoiro i Florentino Pérez.

El futbol mai no pot morir amb espectacles com el d'ahir. I no tan sols pel joc, sinó per la passió, pel color de les grades, per dues aficions entregades als seus colors, per la importància mediàtica i social i sobretot, perquè el futbol és un esport meravellós on de tant en tant succeeixen coses impensables. Com que guanyés Uruguai un Mundial a Maracanà enfront del Brasil o com que el Deportivo s'imposàs al Reial Madrid a la capital, en el seu camp i el dia del seu centenari. Massa.

El Madrid posà la pilota en joc amb el xiulet inicial de Mejuto. De seguida es notà un tarannà molt diferent en els jugadors d'un i altre equip, acusant els blancs la pressió de saber-se favorits i gaudint els blanc-i-blaus del seu paper de víctimes que els donava la tranquil·litat necessària per afrontar una final. Aquestes sensacions arribaren al màxim quan només es duien cinc minuts de joc. El deportivista Sergio agafà una pilota a tres quarts després d'una passada del seu company Diego Tristán per anar-se'n com un llamp cap a la porteria de César. El porter només tingué temps de veure la pilota entre les seves cames. Zero a u i mig Bernabéu i mitja Espanya emmudí.

Els nervis aparegueren i un parell de tanganes, amb Raúl com a protagonista principal, deixaven clar que l'assumpte no anava bé. Bé pels interessos històrics i socials, és clar. Els d'Irureta torejaven un rival que no podia creure el que veia. Fou així durant tota la primera part. Els blancs tingueren la seva gran ocasió en un cop de cap de Zidane que s'estavellà al pal de Molina en el minut 10. Res més. Diego Tristán començà a fer de les seves i els centrals blancs no aconseguien de cap manera aturar les genialitats de l'andalús. I arribà el segon per acabar-ho d'adobar. I fou el mag, culminant una meravellosa jugada d'atac de tota la davantera gallega, a set minuts per al final del primer «round». I també per sota les cames del porter César. Zero a dos i descans. Del Bosque havia perdut la guerra tàctica davant el tècnic basc i ho volgué arreglar donant entrada en la represa a Solari pel jove canterà Pavón que, amb el veterà Hierro, havien estat la viva imatge de la impotència.

El conjunt madrileny sortí disposat a menjar-se la gespa si feia falta per evitar el rídicul i la humiliació a què s'havia vist sotmès. Però foren focs d'artifici perquè Juan Carlos Valerón, als quatre minuts d'aquesta segona part, tingué la sentència als seus peus en un xut que picà el pal dret d'un venut guardameta blanc. Perdonaren els corunyesos i Raúl s'encarregà vuit minuts després de recordar qui és el jugador més decisiu del futbol espanyol. El davanter agafà una passada de Solari dins l'àrea i rematà com ho ha de fer un mestre del gol com ell. Els de Vicente del Bosque escurçaven diferències sense merèixer-ho i el món tornava a tenir sentit. Almenys existia esperança perquè en aquest esport no sempre fa campió el millor sobre el camp.

I el Depor perdonà altra vegada. L'autor del primer gol del partit, Sergio, sol davant César, fou incapaç de fer callar definitivament tots aquells aficionats que creien que el sol fet de complir cent anys duria un sac de títols. Arribava el moment definitiu. A manca d'un quart d'hora pel final, el gol podia arribar de qualsevol banda. De la banda de la lògica, la visitant, o de la banda de la història, dels locals. El temps passava lent pels gallecs i massa ràpid pels madrilenys.

El Depor renuncià totalment a l'atac i només deixà Tristán per aprofitar esporàdics contracops. El Madrid se llançà amb tota la desesperació del món cap a la porteria de Molina però sense gaire idees. Passaven els minuts. S'arribà al noranta i l'àrbitre decidí quatre minuts més d'angoixa per uns i esperança per altres, o pot ser els dos sentiments a la vegada en tothom. Passaren els quatre minuts amb pilotes aèries sobre l'àrea gallega sense resultat. Tres xiulets i el Deportivo de la Corunya campió. Just campió després de donar un autèntic bany de joc i humilitat a un rival que recordarà per temps la final d'ahir. Un dia que havia de ser gran pel madridisme i que es comvertí en un veritable malson per milers d'homes i dones que estimen un dels clubs més grans. Però això no basta per continuar sumant i fou Fran qui va rebre el trofeu de Joan Carles I.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.