Raúl González i Diego Tristán, les figures del Reial Madrid i el Deportivo, respectivament, oposaran demà al Santiago Bernabéu dues maneres diferents de ser imprescindibles, dos conceptes de veure el futbol amb un mateix objectiu: el gol. Raúl ha exhaurit els adjectius i, amb 24 anys, és l'emblema del club. Màxim golejador en dues ocasions de la Lliga, golejador històric de la Lliga de Campions, segon millor jugador d'Europa 2001 (Baló de Plata) i tercer millor jugador mundial de la FIFA 2001, el davanter madrileny ha fet de l'efectivitat una rutina.
Raúl no sorprèn, perquè sempre se l'espera. NO és el millor regatejador ni té el millor físic, ni un xut demoledor, però sap en cada moment el que necessita el seu equip, té més intuïció que ningú per situar-se on fa mal al rival. Raúl sap que entrarà a la història i s'aplica sense descans, amb la mateixa intensitat que el primer dia, aquell 29 d'octubre de 1994, quan Jorge Valdano li va donar l'alternativa a Saragossa.
Tristán és una altra cosa. S'ha acostumat a sortir a espatlles o a escoltar xiulades des de la graderia, perquè no té terme mitjà; o enlluerna o desapareix. És un davanter pel debat. O se l'acusa de marcar només a la calor del seu públic, com la temporada passada, o se'l compara amb els millors atacants del moment. Ha estat denominat el «nou Van Basten» i el «Vieri espanyol», fou el protagonista de les gestes europees contra el Manchester i el Juventus, però no és titular indiscutible ni al Deportivo ni a la selecció espanyola, on comparteix la titularitat amb l'holandès Roy Makaay i amb Fernando Morientes, respectivament. Tristàn, que arribà a ser el reclam electoral de Lorenzo Sanz a les darreres eleccions madridistes, vol rescabalr-se al Santiago Bernabeu, perquè no va gaudir de la condició de titular a la darrera visita que el Deportivo de la Corunya féu a Madrid.
