Molts de nosaltres relacionem els pecats capitals amb la pel·lícula Seven interpretada per un jove Brad Pitt. Altres, els vinculen amb la lectura de l'obra mestra de Dant Alighieri, La Divina Comèdia. Però la història determina que fou a l'any 590 dC quan el papa Gregori I va ordenar i sistematitzar aquests pecats. Supèrbia, luxúria, ira, enveja, avarícia, peresa i gola foren considerats així per ser vicis que negaven el mandat diví.

Sembla que el primer monjo a arribar a ser papa de Roma pensava en el club i afició barralet quan els va catalogar. El Mallorca, des del seu darrer ascens, està cometent tantes errades en forma de pecat que torna a trobar-se a les portes de l'infern.

La supèrbia, considerat el més gran dels pecats capitals, és el primer que podem atribuir a la Propietat. Aquests sobrevaloraren la seva capacitat de gestió i coneixement d'un club de futbol del vell continent i menystenen als aficionats. Segueixen sense voler entendre, 6 anys després de la seva arribada, la cultura europea de l'esport i que totes les parafernàlies que envolten l'entitat no tenen sentit si no assoleixen èxits esportius. La seva supèrbia ha provocat que pensin que el Mallorca és una simple empresa privada i no fan el mínim esforç comunicatiu per guanyar-se el cor del mallorquinisme.

El segon en la llista, també atribuïble a la propietat, és l'avarícia. Aquesta es presenta quan no es fa ús dels diners que la institució té per atendre a les necessitats de la plantilla. Algú pensarà que gastar-se els doblers dels altres és molt fàcil. Estic d'acord, però és incomprensible que el Club no esgoti ni el que té pressupostat en el límit salarial quan és més que evident que l'equip és deficient i necessita ajuda per consolidar la categoria. És una presa de pèl que ens vulguin fer creure un projecte a llarg termini a primera divisió quan són incapaços de fer una clara aposta econòmica per assolir aquesta fita.

La peresa és un pecat que té cara i ulls en la figura de Pablo Ortells en la mesura no ha sabut resoldre les deficiències futbolístiques de l'equip. Els seus fills i acèrrims defensors diran que la seva tasca es basa en la discreció i paciència. Per no faltar a la veritat la seva feina és tan discreta que si no hi fos no es notaria. Ortells, que fa bo al polilla, va camí de ser llegenda negra del mallorquinisme en intentar fitxar a l'home gol de l'equip, el 9 de referència, el darrer dia de mercat per tercera vegada. Una efemèride que passarà a la història: Marc Cardona, Hoppe. Qui serà el pròxim? Jutgin vostès mateixos la seva tasca.

Deixant de banda la luxúria, la gola va ser un pecat extirpat del vestidor una vegada que Salibur i Trajkovski varen deixar de pertànyer al club malgrat que aquest darrer amenaça en tornar de les seves vacances daneses. Substituirem aquest darrer pecat pel de la vanaglòria que fou eliminat de la llista dels capitals per Sant Tomàs d'Aquino. Darrerament, alguns jugadors de l'equip s'han cregut en la posició de tenir comportaments no adequats i intolerables fruits del nerviosisme i impotència que genera haver guanyat només 2 partits i sumat 13 punts en 18 jornades. No seria d'estranyar que algun membre de la plantilla o cos tècnic caigués en el pecat de la gola per oblidar aquest desastre de dimensions infernals.

Un altre pecat que s'ha apoderat de l'equip és l'enveja. Molts són els rumors que circulen sobre l'ambient en el vestidor. Les derrotes i les tensions creixen en consonància i es retroalimenten. El club està per damunt dels individualismes i és l'escut qui mereix tots els respectes. Toca ser professionals i lluitar per tot el que representen.

En tot cas, el rendiment de jugadors claus està sent decebedor. El duet asiàtic té tanta qualitat com intranscendència, el Tigre de Betanzos malgrat ser el màxim golejador està enfora de ser el d'èpoques passades. Entre els quatre davanters centres no en fan un de condret. I l'arribada de Rico demostra que Reina i Greiff han tingut un rendiment similar al d'un d'espantaocells. I així podríem seguir enumerant sense aturall.

Finalment, com a setè pecat capital, la ira. Aquí vull confessar que he pecat. I com jo, molts aficionats barralets cansats de viure en un daltabaix constant. La decepció i la repetició d'errors passats causen en tots nosaltres el dolor de veure oportunitats històriques fugir entre les nostres mans. La benvolença hauria d'aparèixer per contrarestar aquesta tristor interior, però és complicat mantenir la serenor quan l'estima és superior a la raó.

Així doncs, l'existència d'aquests pecats hauria de fer reflexionar a la propietat, a la direcció esportiva i a l'equip perquè prenguessin consciència de la importància de corregir-los de forma eficaç i correcta en aquest mercat hivernal i pel que vindrà. Certament difícil en una propietat caracteritzada pel manfotisme del resultat esportiu i el dolce fer niente d'una direcció esportiva incapaç.

Ara, però és l'oportunitat per a redimir-nos o per contra, caure en els inferns. A la Divina Comèdia, les ànimes van pujant graons a mesura que redimeixen les seves faltes, per tant, van recuperant l'esperança. El Mallorquinisme, a mesura que arribin fitxatges de qualitat, guanyem partits, i pugem posicions a la taula classificatòria recuperarà també l'esperança d'un futur millor. L'esperança de gaudir del paradís. L'esperança de ser de primera.