El Reial Mallorca s'arrufa a Madrid

Manzano ha estat el gran protagonista de la setmana, amb presència mediàtica a la pràctica totalitat dels mitjans de Madrid. Ahir, a més, criticà obertament el caràcter dels illencs en declaracions al diari El País, en què assegura que "els mallorquins són futbolísticament negatius". Manzano entrà en la història de l'entitat després d'igualar Serra Ferrer com l'entrenador que més partits ha dirigit l'equip a Primera (184).

Quan arriba l'estiu, és habitual que amics i coneguts em demanin pel futur propietari del Reial Mallorca, per la continuïtat de l'entrenador o per les futures baixes o incorporacions. Acostum a contestar que la meva professió no és la d'endevinador i que, si ho sabés, ja ho hauria publicat. I abans d'un partit important, com ho era el d'ahir contra el Madrid, sempre hi ha algú que s'interessa per saber-ne el meu pronòstic. "Al Santiago Bernabéu i amb el Reial Madrid, el més habitual és perdre, però pot succeir qualsevol cosa", fou la meva resposta. I ahir s'imposà la lògica.

De sortida, Manzano alineà l'onze previst. És a dir, Aouate ocupà la porteria. En defensa, Josemi i Ayoze es col·locaren a les bandes, amb Nunes i Rubén -Ivan Ramis va quedar a la banqueta- a la zona central. En el centre del camp, Mario Suárez i Martí ocuparen el doble pivot, amb Julio Àlvarez i Castro a dreta i a esquerra. Borja Valero, una vegada més, se situà per darrere d'Aduriz, l'home més avançat de l'avantguarda del Reial Mallorca. En el conjunt blanc, la principal novetat fou el retorn de Kaká.

El Mallorca, ja fos per la pressió dels madridistes o per decisió pròpia, començà defensant molt enrere, quasi aferrat a l'àrea. Així, només s'havien disputat set minuts de partit quan Higuaín, amb un xut creuat des de fora de l'àrea, inaugurà el marcador.

El Madrid dominava i els vermells continuaven defensant, molt enrere. Gago i, especialment, Xabi Alonso tenien massa llibertat i movien la pilota gairebé sense oposició. Hi faltaven pressió i nervi. D'aquesta manera, és clar, les ocasions dels blancs no tardaren a arribar. El conjunt de Pellegrini no sentencià i el Mallorca, amb el pas dels minuts, mostrà algun signe de reacció i, fins i tot, disposà d'alguna oportunitat.

El matx era viu quan en començà la segona meitat sota una intensa nevada. Això no obstant, les opcions del Mallorca s'esvaïren ben aviat, ja que només se n'havien disputat quatre minuts quan Granero, sol al segon pal, aprofità una passada d'Higuaín per sentenciar el partit.

El Madrid era millor i el Mallorca semblà abaixar els braços, conformar-se amb la derrota. Cristiano Ronaldo i Kaká fallaren quan el més senzill semblava marcar. Manzano mogué fitxa i féu entrar Keita en substitució de JulioÀlvarez. Modificà el sistema i passà a jugar amb dos davanters clars, però l'esperada reacció no arribà. Aouate aturà una pilota impossible a Granero quan el desconcert dels vermells era total.

Mancava menys d'un quart d'hora quan Pezzolano entrà per Aduriz. La derrota ja era segura i Manzano ho tenia clar. Es tractava, senzillament, de no rebre una golejada d'escàndol. Era vital tenir el control de la pilota, no perdre l'esfèric aviat. Res. El Mallorca no tenia ahir el dia. Manzano féu entrar Víctor, que substituí Martí, a vuit minuts de la conclusió, però res no canvià.

El Mallorca havia perdut al Santiago Bernabéu i abandona la zona Champions, malgrat que continua en posició europea. La derrota era justa, sense emperons.