Bel Mut (s’Arenal, 1969) és professora de secundària a l’IES Marratxí. Des del 2019 assisteix al Taller d’escriptura creativa impartit per Josep Manuel Vidal-Illanes a la llibreria Lluna de Palma. Enguany ha estat la guanyadora del Premi Vila de Sencelles de novel·la, amb l’obra Trenant vides (Ma mare). Ens hem acostat a la figura d’aquesta escriptora que ha entrat amb bon peu a la literatura catalana del segle XXI.

-Què t’impulsa a escriure Trenant vides (Ma mare)?

-Per circumstàncies personals meves, el 2019 em vaig adonar que podia comptar sí o sí amb algunes persones entre les quals ma mare, que ens acompanyàvem en un dol. Em vaig proposar fer quelcom més i per casualitat jo a final de 2018 havia fet un curs de poesia amb n’Àngels Cardona i na Maria Victòria Secall, amb ganes de no deixar-ho em varen dir que en feien un altre de narrativa, a la llibreria Lluna, impartit per Josep Manuel Vidal-Illanes i m’hi vaig apuntar. El primer dia el professor ens va dir que pensàssim un tema per fer una novel·la i jo vaig pensar “MA MARE”, ja que era per a mi un univers d’històries per contar i cosa guapa, la Bubota bona aquell primer dia ja es va fer present.

-Es tracta d’una necessitat vital per continuar endavant?

-Em demanes si s’ha tractat d’una necessitat vital arreplegar vivències i records de les dones de la meva família que m’han precedit i et diré que sí, per agafar forces bàsicament.

-Com has viscut el Premi Vila de Sencelles 2022?

-Ha estat molt màgic. Vaig anar a Biniali a un homenatge a na Maria Antònia Oliver i allà vaig saber que per primera vegada es convocava aquest premi a Sencelles, un premi de novel·la breu. Jo havia enllestida la meva el juny de 2021. I vaig tenir la sort de guanyar: una sarenalera guanyant a Sencelles, bonic, bonic. La festa a la Plaça de l’Obra amenitzada per Marcel Cranc, espectacular. M’hi vaig sentir especial. Era a la festa de les paraules. Amb música i llums també. Ben bonic. El premi duia a l’edició del llibre per part d’Edicions Balèria. En Guillem Rosselló, l’editor, em deixà triar la coberta que és de Marina Del Padilla. Estic molt agraïda a l’Ajuntament de Sencelles i a la Fundació Mn. Bartomeu Oliver pel suport i pel premi.

-Ens expliques l’estructura de la novel·la?

-Des del primer moment vaig voler fer una trena de tres dones de la mateixa família -padrina, filla, neta-, tres generacions de dones nascudes en el segle XX. L’estructura ja és un símbol de vides que conflueixen i que fa sentit que així sigui perquè s’ajuden a viure i a entendre el món. És una trena formada per dones que trenen i trenaran mentre hi hagi dones i hi hagi futur, com diu Josep Manuel Vidal-Illanes al pròleg de la novel·la. De fet jo li volia posar la trena de títol, però una companya del curs d’escriptura, na Margalida Alemany, em va dir que ja hi havia un llibre que es deia així, de Laetitia Colombani. Ràpidament el vaig cercar. Vaig gaudir molt de la lectura, també és un llibre de dones, però el meu era també original. M’havia impactat molt La memòria de l’aigua de Montse Barderi, premi Prudenci Bertrana 2019, també una història de padrina-filla-neta, un relat d’autoconeixement, quan la vaig llegir vaig sentir que jo allò ho faria a la meva manera i ja pensava en la trena. El cas és que a classe d’escriptura allò eclosionà.

-Quin encant té la paraula bubota per a una mallorquina com tu?

-M’encanta com sona. M’ha quedat bé la combinació de BUBOTA BONA, tanta bilabial… Per a mi és una paraula molt evocadora. Em du a pensar en éssers traspassats que recobren la vida, una estranya vida entre llençols i tapaments variats, una vida-no vida difícil però amb voluntat de resistir, supòs que això m’ha duit a la padrinabubota. Hi ha una anècdota familiar, la meva padrina per fer anar els seus fills a jeure prest els feia guaitar pel carrer i els deia «Ho veis, per allà baix ja ve sa bubota» i ma mare la veia, per sa manxeta, carrer avall. Em va fer gràcia perquè un dia llegint un llibre sobre Antoni Maria Alcover, d’anècdotes de gent de Manacor que el conegué en vaig llegir una molt divertida de dos germans del mossèn que es vestien de bubota i per camins rurals sortien i acompanyaven els veïnats a ca seva d’aqueixa suerte. Crec que la bubota és un element nostrat, que ens connecta a la màgia, al ser i no ser, als vius i als morts, a Tots Sants també i també a la rialla i a les pors…

-Trenant vides és una novel·la on les dones centren l’eix de la història. Què ens pots dir d’aquesta qüestió?

-Sí, he volgut fer una novel·la de dones perquè en el meu cas han estat totalment vertebradores de la meva família. Les he pensat i repensat per trobar un mirall on mirar-me, per agafar forces i estic contenta del resultat d’aquesta investigació meva. M’ha agradat fer que els personatges masculins acompanyin, però no siguin el tema. Crec que és un tòpic però veig claríssim que parlen de com ser dona i no morir en l’intent, cada una a la seva manera.

-I, si no et sap greu, ens pots avançar si tens cap projecte nou en marxa?

-Sí, tenc començada una novel·la de dos homes molt potents. M’agradaria acabar-la. Només tenc un capítol. Faig feina lentament i no escric cada dia. Continuu anant un pic per setmana a classe d’escriptura i faig relats que poden ser l’embrió de novel·les, però a la vida també hi ha la feina, la cura dels meus, llegir, les feines de casa… Com diu na Maria Victòria Secall a l’epíleg, feim aquesta història minúscula indispensable que qui sap si algun dia podem convertir en novel·la o poema o relat…

Gràcies pel temps que ens has dedicat i endavant amb el nou projecte!