muy nuboso
  • Màx: 12.29°
  • Mín: 7.9°
10°

Mar Grimalt: «Veig l’escena musical illenca molt efervescent i hi ha molta cura. Més que veure’ns com a rivals, ens veiem com a companys!»

Mar Grimalt, nascuda l’any 96 a Felanitx. Als 18 anys va partir a Madrid a estudiar Teràpia Ocupacional, i continuà amb el màster de Musicoteràpia. Però a allò que dedicava les estones lliures era a la música...

Com has arribat on ets ara?

Jo sempre havia duit la curolla de fer música, n’havia fet des de petita; però no m’agradava l’escola de música com a tal, i als 12 anys vaig demanar no tornar a solfeig. No passava gust de la disciplina; d’ençà, mai he entès la música com una cosa acadèmica.

En el moment de triar la carrera, ho vaig deixar anar, perquè «artista...i què més? D’una cosa en viuràs i de l’altra en passaràs gust», me deien. Però les estones lliures a Madrid les dedicava a anar a micros oberts, bars i concerts, i a poc a poc va tornar a florir aquesta Mar més musical.

Així que just en el moment de la pandèmia, quan havia començat un projecte musical a Madrid amb un company, vaig començar a treure cançons que tenia dins el calaix, que fins aquell moment no havia mostrat a ningú.

Què t’ha fet decidir per aquest format? Amb guitarra, pandero quadrat...

Va ser en arribar a Mallorca. Tot i ser un any molt hostil, el setembre després de la Covid-19, que no hi havia res a fer, com un miracle vaig acabar en un grup de percussió ibèrica.

Va ser gràcies a una amiga que havia vengut a viure a Mallorca. A diferència de nosaltres que, sent d’aquí, no sortim de la nostra zona de confort, ella havia cercat estímuls. I va ser com una connexió, vaig entendre la música des del ritme. Jo sempre ho havia fet amb el piano i la guitarra, i entendre-la com una cosa comunitària, tornar a les arrels com els nostres padrins, que cantaven al camp...me va agradar.

I ara, acabes de guanyar la 14a edició del Concurs Sons de la Mediterrània. Com et trobes? Ha canviat molt la situació, des d’abans de la pandèmia?

He de dir que aquest concert a l’Espai Mallorca ―diumenge 28 de novembre, a Barcelona― és un dels primers que faig fora d’un àmbit de concurs. Perquè jo, simultàniament, m’havia presentat al Sona9, a l’IBJove i al Sons de la Mediterrània; a tots tres vaig tenir un lloc: preseleccionada al Sona9, segona posició a l’IBJove i, a aquest darrer, he guanyat.

Però tots els concerts que havia fet fins ara eren de 20 minuts, per tal que un jurat et seleccioni o no. També havia gravat algunes cançons, per enviar als concursos, però mai ho havia fet intencionadament.

Per tant, els veus com una oportunitat?

Totalment! Els concursos m’han ajudat molt a valorar la meva música; i me pareix molt fort que un estímul extern, com és un concurs o l’entitat que l’organitza, sigui allò que me fa creure més en allò que és meu.

També m’han donat visibilitat. He passat de no fer concerts, a tenir l’oportunitat de fer-los. Que potser hagués arribat fins aquí igualment, pero m'hagués duit molt més temps. I ho agraesc.

A més a més, també has participat en les Jornades Professionals organitzades per Enderrock a Can Alcover. Formares part de la taula rodona sobre la nova escena illenca. Tu, com la veus? Han florit molts grups i veus noves...

Veig una escena molt efervescent. Amb mi hi havia en Pere Amer, de Reïna, en Pau Franch, d’O-Erra, na Maria Hein, n’Amulet en Mon Joan Tiquat i en Baaldo.

És molt flipant la cura que hi ha. Pel que veig des de dins, just acabada d’aterrar, és molt sana. Cada un té el seu espai, la seva música i la seva moguda... però també col·laboren entre ells. Al cap i a la fi, tot son maneres d’expressar-se.

Veig que som tots molt nous i tots molt diferents a la vegada. Però ens feim costat, feim pinya. Més que veure’ns com a rivals, ens veiem com a companys d’escena!

I ara, xerrant d’aquesta escena, i també com a Mar Grimalt i la teva música, quina perspectiva de futur tens? Què creus que pot passar a partir d’ara?

Jo tenc moltes ganes d’explorar. Ara som analògica, amb la guitarra i el pandero; però tenc ganes de provar sintes i altres coses, de cara al disc. I de l’escena, crec que ara anirà evolucionant. Com dèiem a la taula rodona, anirem cap a un format en el que no et basten només les orelles, sinó que també necessites els ulls i tots els altres sentits.

Ara la música és molt visual: espectacles, videoclips...i jo tenc ganes d’explorar aquests camps, per trobar una identitat visual i no només musical.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.