Arnau Pons (Felanitx, 1965) és poeta, assagista i traductor. Reconegut expert en la poesia de Paul Celan, de qui tradueix les ‘Obres completes’, ha publica en poc temps els llibres 'La traducció, la vida' (Afers, 2020) i 'Amb aquestes mans' (Edicions Poncianes, 2021). Aquest darrer, que aplega textos sobre autors catalans contemporanis escrits al llarg dels anys, ja va per la segona edició. Amb un esperit crític i combatiu incomparable en la cultura catalana, els textos de Pons són d’obligada lectura.

- Poeta, assagista, traductor... què representen per a tu aquestes tres maneres de ser en la llengua?
- Per mi són diferents estats d’una mateixa cosa. Hi ha escriptors que viuen enllà del gènere i de la productivitat. Kafka, per exemple, és un autor que convoca l’escriptura mateixa. Escriure és en primer lloc un fer-se que es pot mirar fer mentre es va fent. Al mateix temps, és una matèria. També un tema. Tota una problemàtica. Fins i tot una angoixa. És a dir, un afer existencial i, a més, una poètica de la no-arribada. Ho llegim a les seves cartes, al diari, als relats acabats o inacabats, a les frases soltes o abandonades. No es preocupa gaire per publicar o vendre els seus llibres. Ja no són productes literaris. Escriure el du més enllà dels límits de la pertinença i de l’ofici. La interrogació sobre l’escriptura, i ell, al bell mig, com a subjecte de lletra conformen la raó de ser d’aquesta vocació. No m’hi vull equiparar. Me’n separen moltes coses. Però sovint el tenc al pensament. Poesia, traducció i assaig comparteixen en mi una mateixa circulació, una mateixa sang. Totes tres pretenen anar allà mateix: a la relació del subjecte amb l’escriptura que el fa ser, i a l’escriptura com a miracle de l’alteritat. Un assaig pot divergir, respecte al poema, en alguns detalls, però no pas en allò que per mi és essencial: l’adveniment del subjecte, el batec del ritme, la paraula justa, la música de la composició, l’ètica en acte, fent-se. Amb la traducció, una obra aliena agafa vida amb mi, com si fos un poema que em despulla.

-Per tant, l’escriptura es lliga al text biogràfic?
-La poesia, l’assaig i la traducció són, en el meu cas, un afer biogràfic, i, al mateix temps, totes tres representen una lluita contra les evidències. Si, d’una banda, hi ha una anàlisi de la vida en brut, és a dir, que la vida hi és comentada, en totes les seves accepcions (ferides, somnis, alienacions, passions, decepcions, fracassos, exclusions); d’altra banda, hi ha també un combat contra els abusos i les inèrcies del poder (acadèmic, periodístic, cultural, polític, institucional, discursiu). Dit això, crec que l’escriptura no es pot valorar depenent de si és o no és ‘biogràfica’, o de si és o no és ‘actual’. Tota obra serà actualitzable per mitjà d’una vida que la sàpiga llegir i respirar. Al mateix temps, l’autor viu (o viurà sempre) dins de les paraules que ha escrit, fins i tot si entra en el terreny de l’inhumà.

-Així, les traduccions creen filiacions, solidaritats?
-Sí. Puc dir que la meva vida s’entrunyella amb les meves traduccions; s’hi imbrica d’una manera molt personal. Per mi és una manera de potenciar el sentit del text o de fer visibles les intencions de l’autor que traduesc. És així que l’obra es posa al dia i que eixampla encara més la seva significació. És innegable que en les meves traduccions de Luiza Neto Jorge, de Paul Celan, de Velimir Khlèbnikov, de Dino Campana o d’Hervé Guibert, i també en el meu assaig sobre Antonin Artaud (Roure Edicions, 2014), hi ha una forta petja personal que prové d’una recerca anterior, evidentment solidària, que s’ha adreçat a cadascuna d’aquestes identitats desplaçades.

-Abans d’entrar en els teus darrers llibres, m’agradaria demanar-te pel teu poemari 'Llum de ganivet'. Es tracta d’una obra sòbria, acurada, sense esquerdes en l’escriptura. Com et planteges l’acte poètic creatiu?
-El poema neix d’una necessitat. No es tracta tant d’una inspiració com d’una intervenció meditada en el món al rampeu d’algú. Té molt a veure en com se’m presenta la vida en un moment donat, com se’m disposen certes coses, que, quan sorgeixen o m’ocupen, ja tenen una aparença d’escriptura. Per tant, quan componc un poema, és perquè en certa manera l’estic besllumant. Allò, calia escriure-ho, però és extremadament fràgil. Com més punyent, més fràgil és. La mà ha d’esmerçar-se bé perquè allò que s’escriu tingui realment una exigència de veritat. Al mateix temps, però, el poema està dins del poema, com en una reflexió que no s’esgota. A 'Llum de ganivet' hi ha també una voluntat de fer un nou plec en la llengua, passar per un estrat inexplorat, obrar en la desestructuració de certs discursos. El meu anterior poemari, 'Desertar', és més especulatiu, gairebé com un tractat. Aborda la temàtica del 'jo' i el 'tu', de la desaparició del tu, i del sorgiment inevitable d’un tu, malgrat tot, en virtut del llenguatge (una constatació que apareix en autors com Kafka, Rosenzweig, Perec o Celan, cadascú a la seva manera), i per això la llengua es fendeix, s’esfulla, es bifurca.

-Si una cosa deixa clara Celan, és que tota paraula poètica comporta un acte ètic. Com valores algunes traduccions i comentaris a l’obra de Celan que escamotegen precisament aquest fet?
-Ho veig com una mutilació de la seva obra. Vaig tenir la sort de conèixer Jean Bollack i de treballar-hi intensament, braç a braç, des de l’amistat. Gràcies a ell, em vaig situar en l’àmbit dels estudis celanians i vaig poder fer-ho sense trair el meu esperit crític, que ell sempre em va incentivar. He viscut això com un do que se m’ha fet. Tothom ha de poder ser qui és. Viure forçat a una estretor intel·lectual o en la incomprensió total és el pitjor que et pot passar. M’hauria deprimit molt fer un paper de celanià català regional. Per mi és un gran estímul que m’hagin convidat a participar al monogràfic del ‘Cahier de L’Herne’ dedicat al poeta en el seu centenari, o que em sol·licitin per parlar sobre la seva obra en universitats de Portugal, Argentina, Mèxic o Xile, sense les objeccions i les evitacions que moltes vegades he topat a Madrid o a Barcelona. Marguerite Duras deia que un escriptor “és insuportable”. Si Celan ho va ser en vida i si aquells que el traduïm i el llegim ho som en molts casos, és perquè la poesia ha entrat de ple en el conformisme. I aquest mateix conformisme, que tant molestava a Benjamin o a Adorno, avui s’ha apoderat d’una bona part dels acadèmics i dels poetes que pensen que la cultura és un bé que cal preservar perquè això implica preservar el propi estatus en la societat. Una fidelitat a les lectures que realment m’importen em du a viure sense aquest confort. Així, doncs, Celan fa dels poemes una manera ètica de relacionar-se amb el món. I això va fer que fos sovint un personatge intractable i difícil de complaure. Ell ens ensenya aquest domini del 'posar-a-prova', cosa que Heidegger, per exemple, no va fer mai. La filosofia de Heidegger és un afermar-se en la terra, en la llengua, en el paisatge, en la identitat, en la tradició, però no del posar-a-prova.

-Des d’aquesta perspectiva, com veus l’actual panorama de la poesia catalana?
-El que te’n pugui dir vindrà condicionat per un veure i per un no-veure. Un veure que és contingent, atzarós, i un no-veure que ve de la impossibilitat per abastar-ho tot. No estic dins la roda dels recitals i dels espectacles poètics. Per tant, el que te’n puc dir és inevitablement parcial. Tenc la sensació que la poesia en català viu una vigoria i una efervescència que no s’estronquen. Mandelstam diu que “fins i tot en el punt que el món s’acabi, se sentiran les veus de les aloses”. No visc d’esquena a aquesta realitat. Al contrari, hi don tot el meu suport.

-Que hi trobarà el lector, en les teves dues darreres obres?
-'La traducció, la vida' (Afers) és un aplec de textos que reflexionen sobre l’acte de traduir, i que entren, per tant, dins el domini de la traductologia; per això poden tenir d’entrada un públic una mica restringit. Dic una mica perquè em sembla que poden interessar també els escriptors que no tradueixen, i sobretot els estudiants de lletres i de filosofia. La traducció diu molt de la nostra societat i de la nostra cultura. De com ens relacionem amb la llengua i amb l’estrany. No és només una qüestió d’hospitalitat i tampoc de virtuosisme o de professionalitat. També s’hi vehicula una idea de llengua que sol influir en la col·lectivitat i que de vegades esborra les singularitats. En canvi, 'Amb aquestes mans' (Poncianes) recull textos sobre autors catalans contemporanis i s’adreça, crec, a un públic més ampli. Aquest darrer llibre fa també un envit a l’acadèmia; en concret, als departaments de filologia catalana, per la manera com llegeixen, per la ideologia que promouen. Ara bé, el llibre s’adreça a tota persona interessada en la literatura i l’art, en l’acte creatiu, també en la relació que mantenim amb les obres. Una vegada aplegats, els textos que el conformen tenen una organicitat comuna. Les coses que em podien preocupar fa quinze anys encara són ben vigents.

-En què treballes actualment? Què ens pots dir del projecte sobre Joan Miró que tens entre mans, juntament amb Hèctor Parra?
-Ara mateix estic preparant una intervenció per al pròxim col·loqui Bollack a Berna. També estic amb un epíleg per a la meva traducció de 'L’home que seu al passadís', de Marguerite Duras, que es publicarà l’any que ve a la col·lecció de narrativa de l’editorial Afers. És una obra molt breu i molt dura, que es presta a ser comentada per la violència que exposa sense atenuants. També estic treballant amb el compositor Hèctor Parra en un projecte sobre Miró que gira al voltant de les 'Constel·lacions', una sèrie de pintures que han anat acompanyades sovint amb uns poemes en prosa d’André Breton. La meva aportació serà molt diferent. Els mots s’introdueixen en una estructura musical que ha estat concebuda per n’Hèctor Parra. La idea és aprofundir en el moment històric en què aquestes pintures van ser elaborades i en el fet que Miró vingués a Mallorca en ple franquisme, fugint de la França ocupada, corrent el risc de ser identificat com qui era. Miró sempre m’estira. Quan dirigia la col·lecció 'Traus', de Lleonard Muntaner, ja vaig publicar el llibre d’entrevistes 'El color dels meus somnis'. Era inexplicable que no estigués traduït al català. La dimensió crítica de Miró sol passar desapercebuda i en aquestes entrevistes ell en parla obertament. Però la cultura tendeix a neutralitzar-lo. És el conformisme de què parla Benjamin en una de les seves Tesis. Diria que no és casual que fos jo qui publicàs en català aquest llibre. Benjamin, Miró, Celan esdevenen referents de culte, no-llegits perquè la cultura tendeix a fer a evitar la lectura de les obres. Són creadors que tenen una agressivitat positiva molt acusada, però que queda totalment ofegada per la mandra, per la covardia o pel conformisme.

-Per acabar: des de fa molt anys vius a Barcelona i de tant en tant véns a Felanitx. Trobes a faltar Mallorca?
-Tenc casa a Felanitx i hi vénc sempre que puc. De fet, estic a fora vila, entre Felanitx i Campos, i faig vida als dos pobles i als seus llogarets. M’agrada molt venir aquí amb els meus fills i mostrar-los els llocs i els mots de la meva infància. Faig tot el que puc perquè estiguin en contacte amb el parlar de Mallorca. La meva mare era una mena d’Alcover-Moll vivent i aquí em surten més expressions seves que no pas a Barcelona. Poder estar aquí amb els meus fills com un desconegut m’és un gran alliberament.