algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
18°

Antoni Marimon: «Asterix té volums que ja són una crida a defensar el territori i a lluitar contra l’urbanisme salvatge»

Antoni Marimon Riutort (Son Sardina, Palma, 1965). Professor d’història contemporània de la Universitat de les Illes Balears des del 1996. Va esser redactor de la Gran Enciclopèdia de Mallorca del 1988 al 1996. És secretari del Grup d’Estudis de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani i president de la Fundació Emili Darder (des del 2001).

Acaba de publicar un llibre, amb l’editorial Lleonard Muntaner, titulat ‘D’Asterix a Tintin. La difusió del còmic francobelga a través de l’editorial Bruguera (1967-1986)’.

Què hi trobarà el lector en aquest llibre?

El lector hi trobarà la difusió a l’Estat espanyol en el tardofranquisme i jo diria que, fins i tot malgrat el franquisme, de tot un conjunt d’imaginaris que es varen crear a l’Europa democràtica occidental que han tengut un èxit extraordinari com n’Asterix, en Tintin, els Barrufets, en Lucky Luke... que es varen poder difondre a través d’una enorme editorial barcelonina que era l’editorial Burguera. A través d’aquest gran gegant, tots aquests personatges, amb creadors molt importants es varen poder difondre i varen tenir un èxit molt gran.

El còmic és considerat com un art secundari, com un gènere menor...

Sí, i precisament en el moment en el qual es produeix aquesta difusió, a finals dels anys seixanta, és quan per primera vegada alguns escriptors, alguns intel·lectuals, també algun acadèmic, comencen a reivindicar que el còmic té un cert valor. S’ha de dir també que a l’Estat espanyol, la paraula TBO s’havia desvarolaritzat molt perquè era un producte com a molt fet per als infants, molt fet en sèrie, molt repetitiu, i jo crec que precisament això aporta un plus d’interès en aquests còmics francobelgues, perquè moltes vegades els seus arguments, també el dibuix, eren més sofisticats, eren més complets. Ells imposen la pauta d’històries llargues de 44 pàgines que t’obliga a una certa reflexió, a un cert seguiment, mentre que la creació que es feia a Barcelona moltes vegades es resolia en una o dues pàgines, de manera que era com un gag fàcil, era molt més infantil, i això feia un producte un poquet més sofisticat, que ens duu a les portes del que al final dels seixanta i els setanta serà el veritable còmic per a adults. De manera que és vera que encara arrossega un estigma de la cultura, però jo crec que això és molt discutible i que passa com amb tot, és a dir, hi ha poesia bona i dolenta, hi ha cinema bo i dolent i hi ha còmics bons i dolents.

Aquest còmic francobelga que estudies en el llibre aporta uns valors d’una certa modernitat a l’Espanya franquista o tardofranquista?

Jo crec que en alguns casos sí. Per exemple, el mateix Asterix té volums que ja són una crida a defensar el territori i a lluitar contra l’urbanisme salvatge, en aquest cas dels romans, però recordem que n’Astrerix sempre és traslladar els problemes del present a l’època de la conquesta romana de la Gàl·lia. També a vegades, amb el comportament dels personatges, hi havia alguns processos, algunes maneres de ser, que jo crec que d’alguna manera, indicaven una societat més moderna, més contemporània i fins i tot, en algun aspecte un poquet més democràtica. En canvi, en un àmbit on es torbaren molt en ser moderns aquests còmics és en la qüestió de la dona. En la qüestió de la dona també hi havia una censura a França i a Bèlgica, no només hi havia censura a Espanya, hi havia censura en tot el món, a Estats Units també hi havia censura. I en el cas dels còmics, com que anaven adreçats, en aquella època, sobretot als infants, hi havia una veritable obsessió per la qüestió del sexe, com també hi havia a Espanya i, al principi, ni a Tintin ni a Asterix hi apareixen dones. De manera que això serà un procés, en el qual, també en els còmics, aniran apareixent cada vegada més dones. I això també és un procés interessant perquè ja en el començament dels anys setanta, ja apareixen algunes dones que són coprotagonistes, per exemple hi ha una sèrie de l’oest, que serà de les més importants que difondrà l’editorial Burguera, que es diu Comanche i que no fa referència al poble indi, sinó que fa referència a una dona molt enèrgica que nom Comanche, però que ja és protagonista de la sèrie. Això era una cosa encara poc vista als inicis dels setanta.

Aquests còmics representen una evolució estètica també?

Sí, encara que jo me’n ocup menys de la qüestió estètica perquè això tenim tota una secció del nostre departament, que és la secció d’Història de l’Art que s’ocupa d’aquest tema i hi ha una professora en especial, la doctora Francisca Lladó, que ha estudiat més les qüestions estètiques, però evidentment també hi ha una renovació estètica a través d’aquests còmics. I també hi ha una cosa que per a mi va resultar molt cridanera: a l’Estat espanyol, d’alguna manera també perquè es feia feina molt aviat i els sous eren relativament baixos, hi havia un cert esquematisme en el dibuix. En canvi, aquests còmics inclouen uns decorats, uns fons molt detallistes, molt bons. Per exemple, en el cas del còmic de l’oest, resulta espectacular veure com un poble de l’oest o un poble indi apareix en unes vinyetes més grosses i amb un detallisme espectacular i hi poden aparèixer vint o trenta personatges. En canvi, un geni del còmic, com en Vázquez, que dibuixava per l’editorial Burguera, no és que no li agradés fer l’ambientació urbana dels seus personatges, és que si podia se’ls enduia al camp perquè hi hagués pocs dibuixos, i si podia se’ls enduia al desert perquè ja no hi hagués res i només hi hagués les figures. De manera que hi havia un esquematisme, de vegades un poc excessiu. I d’altra banda, això va difondre molt l’anomenada línia clara, que va tenir un cert èxit a través precisament d’aquests còmics francobelgues.

Hem esmentat l’editorial Burguera, en certa manera juga un paper de connexió amb el centre d’Europa?

Burguera, i jo crec que tot Barcelona, mirava molt cap a França, mirava molt cap a París. Burguera, a més, era un gegant editorial, és a dir, havia aconseguit un pes molt gran no només com a editora de còmics, sinó també com a editora de llibres, tenia una quantitat increïble de col·leccions de llibres de butxaca i de llibres infantils que varen arribar de Burgera l’editorial més important de tot l’Estat espanyol. Aleshores, Burguera tampoc tenia prejudicis ideològics, la família Burguera no era franquista, més aviat el contrari. Possiblement havia estat propera a Esquerra Republicana de Catalunya i havien contractat un comunista, en Victor Mora, un gran guionista, i precisament per ser comunista havia hagut de partir a l’exili durant els anys seixanta. En conseqüència, ell vivia a París, i allà se’n va adonar que els còmics que feien a París eren més renovadors, més moderns, estèticament eren millors que els que feien a Barcelona i els hi enviava una revista molt innovadora que es deia Pilot. De tot d’una la família Burguera era reticent perquè pensava que un producte massa francès no encaixava dins l’Espanya del tardofranquisme, on, recordem-ho, tot allò francès era vist amb precaució perquè França representava el liberalisme, l’erotisme, l’enemic històric... Però a mesura que ho miraven, i amb l’ajuda de dos grans personatges que eren en Jordi Bayona i en Jaume Perich, els varen convèncer, també a través de la intervenció d’una filla que era dibuixant i també trobada que això de Pilot era molt bo, i els varen convèncer perquè l’any 67 incorporassin alguns personatges.

Varen incorporar sobretot n’Asterix, i és clar, molt aviat va ser un gran èxit. I no només n’Asterix, fins i tot, intentaren copiar la revista Pilot i varen crear la revista que li varen dir Gran Pulgarcito, que tenia una mida més gran, tenia més pàgines de còmic realista, tenia algunes pàgines didàctiques de text, que això també era un element que tenia la revista Pilot, i després, varen veure que això era tota una mina i varen inundar les seves revistes, que sortien cada setmana i tenien un sis milions de lectors.

Has fet molta feina d’investigació, però hi ha una passió, no és ver? A tu sempre t’ha agradat el còmic. D’on et ve aquesta passió?

Jo crec que és com la història, és innat, des de que tenc ús de raó m’ha agradat la història i m’han agradat els còmics, i moltes de vegades els còmics tenien un contingut històric bastant considerable. Record per exemple un que es deia Barba Roja que tenia cert contingut històric i curiosament a les seves aventures els espanyols eren els dolents i Burguera, en algun cas, va baratar algun personatge espanyol negatiu i el va convertir en italià per no ferir ningú. Parlam encara del franquisme i tots aquests còmics havien de passar per censura, i la censura en alguna ocasió, encara que pugui parèixer totalment innocu, remugava un poc. Deien que en Lucky Luke feia apologia del bandolerisme o que hi havia algun element poc adient pels infants.

De manera que sí, personalment tenc una passió pel còmic. Al llarg de la vida he acumulat milers de còmics, però, de totes maneres, el detonant d’aquest llibre és la recerca científica, form part d’un equip de la Universitat de Barcelona que estudia el transvàs d’idees, malgrat la dictadura. La dictadura no podia aïllar l’Estat espanyol del món i, malgrat tot, idees com el marxisme, idees com el nou cinema francès o el neorealisme italià, acabaven aterrant a l’Estat espanyol. Era impossible aïllar l’Estat de l’Europa occidental.

A Mallorca hi ha molts bons dibuixants de còmics i guionistes...

Sí, però és posterior a aquesta època. És molt interessant perquè és una paradoxa. En el moment en el que a l’Estat espanyol tenia el seu auge el còmic i Barcelona era la gran capital del còmic, la presència illenca era molt petita, hi ha n’Escandell d’Eivissa. Després hi va haver en Jaume Vaquer. Però l’esclafit d’autors mallorquins és més dels anys 90 i cap aquí. A mitjans dels anys 90 aquestes revistes que sortien cada setmana per a infants desapareixen i el còmic es converteix en un gènere com el teatre o la poesia, un gènere, francament, minoritari. Però aquí, a les Balears és quan tenim un auge molt gran de dibuixants, de guionistes, fins i tot l’editorial Dolmen que se situa com una de les més importants de l’Estat, i d’alguna manera aportam al conjunt de territoris de parla catalana i a l’Estat, un conjunt de creadors molt interessants però que en els anys de més popularitat del còmic no hi participam. No hi havia cap editorial en els anys 60, i a València sí que n’hi havia. València era la segona capital del còmic, Barcelona la primera.


«MÉS no hauria d’oblidar que les seves bases són mallorquinistes i que són partidàries de la llengua catalana»

Com a persona referent, estudiós i militant del mallorquinisme polític que ets, no me puc resistir, per acabar l'entrevista, de demanar-te que me facis una pinzellada de com veus el mallorquinisme polític en aquests moments?

Jo crec que el mallorquinisme sempre ho ha tengut molt complicat, la veritat és que d’alguna manera sempre hi ha hagut tot un conjunt de factors que han dificultat molt que arribem a tenir un mallorquinisme de masses. D’alguna manera a les Balears i a Mallorca sempre ens quedam a la fase de que tenim organitzacions, tenim una certa influència, però no arribam a ser de masses, i lamentablement, sembla que aquesta situació s’eternitza i ni la dreta ni l’esquerra nacionalistes arriben a trobar aquella fórmula que sigui adient per aconseguir una audiència més amplia. En aquest moment, jo crec que MÉS hauria d’elaborar més el seu discurs i no hauria d’oblidar que les seves bases són mallorquinistes i que són partidàries de la llengua catalana i que s’ha fet una feina durant dècades i que aquesta feina no se pot tudar sinó que s’ha de reactualitzar i s’ha de rellançar cap el futur, però no pot caure en una ideologia líquida que al final acaba prescindint de llengua, la història, l'origen i acaba caiguent pràcticament en un no res.

Jo pens que això ens pot dur a una espècie de dissolució. I per altra banda, pens que una gran avantatge del mallorquinisme històric ha estat que no només hem tengut una esquerra sinó que també hem tengut un centre dreta que això marca una diferència amb el País Valencià i durant anys aquesta diferència havia estat a favor de les Illes Balears i el mallorquinisme de centre dreta també hauria de trobar el seu camí per aconseguir un projecte sòlid que no depengui d’aconseguir el poder o no perquè curiosament aquest centre dreta té poca resistència quan no ocupa àrees de poder, això és una constant històrica i és un poquet lamentable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris