algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

Gabriel Tomàs: «Em tenien com un barrufet amb banyes»

Entrevista amb l'escriptor Gabriel Tomàs

La història de Gabriel Tomàs és una història singular. De molt jove se li va despertar la necessitat de lluitar contra el franquisme. I ho va fer, escrivint. Començà col·laborant en el setmanari del seu poble, Andratx; i més tard fent de corresponsal del Diario de Mallorca. Els fruits del seu esforç no es torbaren a néixer perquè l’any 70 va guanyar el premi Ciutat de Palma amb la novel·la Corbs afamegats. En ella retrata un ambient que ell coneixia prou bé: el dels hotels i de la gent que hi treballava.

Aquell mateix any obtingué el premi de narrativa de Campos amb l’Home dels platerets. I més endavant es presentà al premi Víctor Català amb un llibre de narracions 'Enmig de la vila' en què va quedar segon. L’any 1975, es va presentar al premi Prudenci Bertrana amb la seva segona novel·la 'Clam del desgavell i l’enyorança'. En aquesta edició va guanyar Baltasar Porcel amb l’obra 'Cavalls cap a la fosca' i ell va quedar tercer. A partir d’aquest moment decidí deixar d’escriure per publicar i es retirà per complet del món cultural.

Cinquanta anys més tard, l’editorial Moll acaba de reeditar la seva primera novel·la 'Corbs afamegats', per diversos motius. En primer lloc perquè el missatge que transmet planteja un tema d’actualitat, el turisme. Però sens dubte el més rellevant de la novel·la és el retrat que fa l’autor del xoc cultural que deriva de la interacció entre els personatges. Uns personatges, per altra banda, ben interessants perquè pertanyen a tres col·lectius ben diferenciats: els treballadors mallorquins -molts d’ells procedents del món rural, els primers temporers de la península; i els primers turistes. I tot aquest entramat de relacions té lloc ni més ni menys que en una illa poc avesada als contactes.

Si el tema de la novel·la val molt la pena, no en parlem de la seva qualitat literària. En referir-se a Gabriel Tomàs, Nicolau Dolç diu «és un cas rar d’intel·ligència literària natural» perquè ha sabut contar bé una història, i ho ha sabut transmetre des d’una immensa sensibilitat social.

De quina manera vàreu entrar en contacte amb el món literari? i per què vàreu sortir-ne d’una manera tan sobtada?

A mi m’agradava molt llegir, sobretot literatura en català: Joan Alcover. I més tard: Cesare Pavese, Salvador Espriu, Joan Oliver. Amb el temps vaig conèixer personalment Baltasar Porcel. Aquests primers contactes i l’observació del meu voltant, em varen fer prendre consciència de la importància de la nostra cultura. En arribar la democràcia la situació de la llengua a Mallorca va canviar radicalment i jo personalment, vaig considerar que la meva feina havia conclòs. En el diari on jo col·laborava col·locaren gent nova, i ja no estaven interessats a saber res del franquisme perquè consideraven que era un tema superat. Després de dotze anys escrivint vaig considerar que ja havia contribuït a bastament a lluitar contra Franco. Encara hi havia motius suficients per continuar defensant la llengua però ara era més fàcil trobar gent disposada a lluitar. Va ser quan vaig decidir cedir el meu lloc a les noves generacions.

Un dels obstacles que haguéreu de superar va ser haver d’aprendre d’escriure en una llengua que només sabíeu parlar. Com ho vàreu fer?

A l’escola no n’ensenyaven perquè estava prohibit i per tant, vaig haver d’aprendre’n pel meu compte, m’agradava molt llegir. Al principi feia moltes faltes d'ortografia i vaig cometre molts errors abans d’aprendre’n bé.

Recordau qualcú del seu redol que s’oposàs obertament a l’ús de la llengua catalana?

Sí, clar, per exemple, record un batle d’Andratx que feia propaganda en contra del Setmanari d’Andratx perquè s’hi escrivien col·laboracions en mallorquí. Desgraciadament això mateix va passar a molts de pobles. Ara amb la democràcia i l’aparició dels sindicats tot ha canviat. Hi ha més gent que abans amb consciència lingüística i es fa un esforç major que no en temps de Franco per protegir la llengua. Però en aquell temps a Andratx em tenien com un barrufet amb banyes fins que amb el pas del temps la mentalitat dels mallorquins va anar canviant.

Va ser difícil que us publicassin les obres que havíeu escrit?

I tant! L’any 1962 aproximadament, en Porcel s’interessà pel llibre després de rebre el premi, però varen haver de passar dos anys per poder-lo publicar. Primer l’hagueren de corregir i després va haver de passar el sedàs de la censura. Record que va ser un procés llarg i esgotador. Finalment l’editorial 62 que en aquell temps era coneguda per la seva lluita antifranquista, me la va publicar

Als anys 60 i 70 apareix una generació d‘escriptors joves que s’animen a escriure, quin creis que va ser el motiu d’aquest fenomen?

Els primers que vàrem començar a escriure ho férem com una manera de lluita contra el feixisme. Personalment jo vaig optar per retratar la realitat tal com jo la veia. Jo crec que aquesta era una manera de lluitar contra Franco

Retratar la realitat tal com era, era sens dubte una manera de criticar el feixisme, però hi va haver qui va triar altres estils narratius...

La veritat és que jo no entenia els meus companys escriptors. Zones com Son Gotleu, Corea eren una bona font d’inspiració per retratar els problemes socials que hi havia i de fet continuen existint encara ara però no hi va haver ningú que s’interessàs gaire per aquesta temàtica. Per exemple, jo consider que passejar-se pels carrers de Son Gotleu o dirigir-se a la discoteca 'Bésame mucho' és una bona font d’inspiració per retratar ambients singulars: divorciats que anaven a la discoteca cercant sexe, etc... A Mallorca no hi ha hagut ningú que s’hagi interessat per això. A Catalunya en canvi hi va haver gent com Francisco Candel que ho va fer

Antoni Serra ha comentat en alguna ocasió que «contra Franco lluitàvem millor» en referència a l’esperit de solidaritat que es respirava entre els intel·lectuals abans de la democràcia.

Efectivament abans hi havia més complicitat amb els teus amics intel·lectuals, t’intercanviaves llibres etc.. però en arribar la democràcia tot va canviar, la gent es va dispersar.

Sobre la novel·la

De la lectura de 'Corbs afamegats' es dedueix que la societat dels anys 60 es trobava atrapada entre dos valors morals antagònics: els del franquisme i els de la mentalitat dels turistes que visitaven l’illa....

Sí, jo crec que era una generació que estava en xoc davant de tots els canvis que s’estaven produint. Hi va haver un èxode rural massiu cap a la costa per treballar als hotels on s’hi vivia un ambient més relaxat; i per contrast una altra realitat que era la del poble i la nostra família, amb uns valors més tradicionals.

Quin efecte va tenir aquest xoc, per exemple, en les relacions de parella en aquella època?

Abans de l’arribada de peninsulars a l’illa, et casaves pràcticament amb la persona que tenies asseguda al teu devora, al pupitre de l’escola. Les al·lotes es casaven prest just després d’haver acabat l’escola perquè necessitaven un home per viure. Tot era més brut i pobre. Les dones que arribaven de la península tenien un nivell educatiu encara més baix que nosaltres tot i que el nostre ja era molt precari. Per això de tot d’una, casar-se amb un peninsular estava mal vist. La majoria de les relacions amb les estrangeres, per altra banda, eren falses perquè només cercaven sexe. De fet, les dones mallorquines ens deien que eren per a nosaltres, com flassades perquè només hi pensàvem quan arribava l’hivern. I és que en aquell moment, els peninsulars només venien per la temporada d’estiu

En la novel·la feis un retrat de la irrupció del primer turisme en la societat mallorquina. Per què us vàreu interessar per aquest tema?

Era la meva realitat del dia a dia. Jo no podia escriure de coses que no havia viscut, no em demanis que escrigui coses de la lluna perquè no hi he anat. Hi ha molts escriptors que escriuen sense haver viscut el que escriuen, personalment jo no ho trob recomanable.

La irrupció del turisme va tenir algun pes en l’ afebliment de la censura? i en el canvi de mentalitat dels mallorquins

Realment no trob que el turisme contribuís a minvar la censura però tampoc la va empitjorar. L’entrada de turistes no va contribuir a introduir canvis favorables ni significatius entre d’altes motius en el món cultural senzillament perquè no s’interessaren per la cultura mallorquina. De fet, es pot dir que el turisme no va canviar res activament en el món cultural. En matèria de cultura i de respecte per la història i la llengua pròpia, tot va continuar pràcticament igual. Pot ser s’observaren canvis esporàdics però la tendència va continuar essent la mateixa: el desconeixement de la cultura pròpia. Encara hi havia molta por als valors franquistes i de l'Església catòlica.

Pel que fa a la mentalitat dels mallorquins sí que va anar canviant molt lentament a mesura que el turisme aportava doblers a l’illa.

Quin era l’estereotip que hi havia en aquella època sobre les alemanyes? Com se les percebia?

Nosaltres veiem les dones turistes com dones fàcils, venien aquí a passar-ho bé. Per estar amb una mallorquina havies de festejar tres anys o més i clar nosaltres sabíem que amb les estrangeres no existia aquest compromís perquè segurament al cap d’uns dies aquí se'n tornarien als seus països. Però això no passava només amb dones alemanyes, les estrangeres en general. S’ha de dir també que era gent que necessitava passar-s’ho bé perquè arrossegava seqüeles de la Segona Guerra Mundial, n’hi havia que havien patit molt.

Al marge dels turistes, l’obra ofereix un retrat de les friccions en la manera de relacionar-se entre mallorquins i forasters. De quina manera es manifestaven?

Els forasters només venien al principi per fer la temporada turística i després tornaven al seu poble. Amb el temps les condicions laborals milloraren, es varen establir aquí i es quedaren a Son Ferrer, Galatzó etc. El xoc cultural hi era, el caràcter orgullós espanyol xocava amb els mallorquins.

El llibre se centra a captar la visió dels mallorquins sobre els peninsulars. Vàreu sentir en algun moment la necessitat de captar el seu punt de vista?

No importava, ja només amb l’aspecte que tenien es veia que les condicions de vida eren molt precàries. Hi havia gent que arribava a Andratx amb les maletes fermades amb cordes i dormien damunt un munt de palla a les casetes que havien abandonat els pagesos. Tot d’una trobaven feina: de cambrers o cuiners als hotels o de picapedrers i com que aquella situació era millor que la que tenien a casa, es resignaven a viure aquí perquè així podien subsistir. Ara bé, jo crec que en el fons ens tenien enveja. Sovint senties a dir: «Los mallorquines comen desde que nosotros estamos aquí». La veritat pens que ho deien només per fer-nos enfadar.

La lectura convida a la reflexió. Creis que el turisme ha contribuït a descafeïnar la identitat cultural dels mallorquins?

Avui en dia hi ha molts d’estrangers que s’han comprat possessions i locals aquí a Mallorca i no tenen gens d’interès per saber res de la cultura mallorquina. Vénen senzillament a fer negocis o a gaudir del sol però no saben res de les tradicions ni de la llengua d’aquí. D’exemples, n’hi ha a balquena. A Magaluf, per exemple tot està retolat en anglès i aquest és un signe de pèrdua d’identitat però n’hi ha d’altres. Personalment crec que en aquesta illa hi ha massa gent.

Què podeu explicar sobre la situació laboral dels treballadors en els hotels en aquella època?

Hi havia molts d’abusos i els salaris eren baixíssims. Per exemple si anaves a treballar a un hotel a Peguera t’havies de quedar allà a dormir, no teníem doblers per comprar ni una moto ni una bicicleta per anar i tornar de la feina. Moltes vegades havies estat per ventura treballant 6 mesos i no et tenien assegurat i no et podies anar a queixar perquè no sabies ni a on t’havies de dirigir. Les jornades laborals eren molt llargues, sabies quan entraves però no quan sorties

Ara tot això ha canviat perquè aparegueren els sindicats que lluitaren pels drets dels treballadors. Els sous i les condicions laborals milloraren, però abans si t’enganaven t’havies de conformar perquè no hi havia res més. Ara mateix veim la diferència, la pandèmia ha obligat a tancar bars i restaurants i hotels però els treballadors no han deixat de cobrar un sou encara que reduït. Als anys 60, això seria impensable: el treballador no tenia drets per tant no hauria cobrat res.

Era previsible la quantitat de canvis que al llarg del temps provocaria el turisme?

En general, hi havia molta pobresa cultural i desconeixement. Quan m’atorgaren el premi del llibre per exemple, poca gent es va interessar ni tan sols per saber de què anava l’argument ni quin era el tema. No hi havia una consciència a nivell general. Per tant, si la gent no era capaç d’interessar-se per una qüestió tan senzilla com aquesta, és lògic pensar que difícilment es podia plantejar a llarg termini les conseqüències d’aquest model turístic.

Creis que s'hauria de canviar la manera d'enfocar el turisme a Mallorca?

Jo crec que si es canvia el turisme de masses, Mallorca anirà millor. Hi ha massa gent en relació als recursos que té l’illa.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.