Vos oferim la transcripció de la conversa entre Miquel Àngel Riera, Llucia Ramis, Carles Rebassa i Tomeu Martí el mes de març de 1995 i que va ser reproduïda al setmanari La Nau.

 

-Quina opinió us mereix l'edició en CD dels vostres poemes recitats per Pep Tosar i musicats per Joan Bibiloni?

-A mi m'alegra molt, evidentment m'he d'alegrar, perquè tot allò que sigui obrir nous camins de penetració a la poesia i sobretot situar la poesia dins les vies de comunicació modernes em sembla molt positiu. Es parla molt de que la poesia es llegeix poc i possiblement és veritat, però jo crec que sempre es llegirà poc, perquè és una cosa massa exquisida perquè siguin majoritària, però tot i acceptar aquest plantejament minoritari, crec que tot el que sigui noves portes a la difusió és molt interessant.

-I amb el resultat final n'estau satisfet?

-Si, el contingut va ser triat per Pep Tosar per fer un espectacle que es va presentar a diversos llocs, entre ells el Teatre Lliure de Barcelona. Del resultat final, n'estic plenament satisfet.

-Parlem dels vostres orígens, tenc entès que vàreu començar a escriure en castellà, influenciat sobretot per l'anomenada Generació del 27...

-Jo vaig començar a escriure de molt jove, sense cap pretensió, mai, de fer carrera literària, i encara ara estic amb aquesta pretensió. Era una època en que el català, no és que estàs prohibit -que ho estava- però jo no me n'adonava, que estàs prohibit com a vehicle d'expressió, sinó que senzillament no hi havia a l'abast una persona que estàs encuriosida per la qüestió literària i no hi havia llibres. Jo quan vaig començar a tenir inquietud de lector, només vaig tenir al meu abast llibres d'autors castellans i això va fer que, possiblement, vaig començar escrivint uns versets molt elementals en castellà i després em sembla recordar que hi va haver una alternància, una temporada d'escriure en un català molt elemental...Però en el moment en que jo puc donar fe d'una certa maduresa, vaig escriure en castellà. Un castellà molt estimulat per la lectura que per a mi va ser excitant dels poetes de la Generació del 27. En aquest moment jo tenia 23 o 24 anys, vaig escriure un llibre en castellà, que el vaig enviar a concórrer al premi Adonais, que per aquell temps ja era, com és ara, el primer premi de poesia castellana, i tot i que no el vaig guanyar, vaig obtenir una satisfacció molt important, perquè el jurat estava presidit per Vicente Alexandre, qui es va interessar molt pel meu llibre i em va escriure una carta que em va fer molt feliç i em va estimular molt i des de llavors hem mantingut el contacte, sempre epistolar, del qual sempre m'he sentit molt orgullós, sobretot quan li varen donar el premi Nobel.

Llavors l'atmosfera va canviar, vaig prendre consciència de la meva catalanitat i ja vaig escriure, a partir dels 27 anys, els primers poemes de Poemes a Nai. A partir d'aquí la meva actitud ha estat una actitud molt ferma de servei a una llengua que estava sortint de les catacumbes i era necessari que entre tots la servíssim. I ho he fet amb un gran sentit de servei, sacrificant la possibilitat d'arribar a unes àrees molt més amples si hagués utilitzat el castellà, que per la meva formació m'era molt més fàcil que el català.

-Com entrau en contacte amb els poetes mallorquins i catalans en general?

-El contacte que jo vaig tenir amb el món literari mallorquí em va venir de dos indrets, a un nivell, diguem-ho així, de pura convivència amb Guillem d'Efak, mort desgraciadament fa uns dies, amb el qual ens veiem gairebé diàriament a Manacor, a una tertúlia que fèiem a casa d'un amic nostre que estava tuberculós i nosaltres l'anàvem a visitar i allà teníem una tertúlia; bàsicament la temàtica sempre era literària i en Guillem i jo sempre sintonitzàvem molt i ens estimulàvem l'un a l'altre i ens comentàvem els treballs que fèiem... Aquest va ser un punt de contacte, però paral·lelament, això va donar lloc que jo entrés en contacte amb en Jaume Vidal, que era manacorí de naixença, però havia anat a viure a Palma. A través d'en Guillem d'Efak jo vaig conèixer en Jaume Vidal. Ell va ser qui em va obrir molts camps que jo per ser una persona criada a un poble tenia vedats, quan dic camps em referesc a llibres que jo no tenia possibilitats de tenir a les meves mans. A través d'en Jaume Vidal vaig conèixer en Josep Maria Llompart i en Blai Bonet i aquestes varen ser les línies de penetració. Jo sempre he viscut molt aïllat, he fet una vida molt en solitari perquè he exercit sempre de manacorí i allà he estat. Des d'allà he tengut contactes que després han sobrepassat l'illa i ara tenc contactes amb escriptors del Principat i del País Valencià i altres que no són escriptors de llengua catalana.

-Em fa la impressió que voleu passar més desapercebut del que la vostra categoria com a escriptor us permet...

-Això és una actitud de fidelitat a la meva manera de ser. Jo som molt tímid per naturalesa. Ho he estat sempre i això ha fet que sempre hagi preferit orientar l'atenció d'un possible lector cap als meus llibres i no cap a mi. En definitiva si alguna cosa ha de quedar de mi, no serà la meva persona, jo tanmateix desapareixeré d'aquest món i m'agradaria que els meus llibres no desapareixessin, quedassin. Per tant la meva millor carta de presentació és la meva obra literària. A través d'aquesta obra m'agrada, després, establir uns contactes humans.

-Alguna vegada heu afirmat que tota la vostra obra, tant en prosa com en vers, és una unitat, com ho explicau això?

-Jo, des de la meva condició, primer de lector, i després d'autor, estic enfervorit per tot tipus d'obra que tengui una articulació bàsica...Un lirisme autèntic, m'agrada molt que una persona parli d'ell mateix i que en parli amb una gran sinceritat, amb un gran sentit de comunicació, de les seves dèries, dels seus dimonis personals, de tpta la seva mitologia i ja que m'agrada que els altres ho facin així, ho faig així també. És molt lògic que tot el meu conjunt d'obres sigui un recorregut a través d'aquesta mitologia particular meva i per tant, entre tota ella forma un sol cos. Això és el que jo voldria, que no hi hagués elements que es considerassin sobrers o un afegitó artificial sinó que tot formi part d'una obra completament articulada, com tots els membres d'un cos.

-I llavors què és el que defineix el que acabarà essent una novel·la o el que acabarà essent un llibre de poemes?

-Acaba essent poesia aquella temàtica que és d'un lirisme més exacerbat, d'un lirisme més visceral fins i tot. Un lirisme que gairebé no precisi més que un to emocionant per a establir contacte amb una possible persona amb la qual em comuniqui sense necessitat del vehicle que dóna un anecdotari. En general la meva poesia és poesia amorosa, perquè trob que la situació amorosa és la situació amb la qual l'home es posa més en transparència i és on més defineix l'abast de la configuració de la seva personalitat.

A través de la novel·lística, es divisa tot un món que forma part d'obsessions personals, com és l'obsessió per la mort, pel sentit de la gràcia, del sotmetiment davant la gràcia, que és la temàtica de Els déus inaccessibles, de la problemàtica convivencial, que és la temàtica dels meus primers llibres...

-Quin és el procés que seguiu per elaborar un poema? Com surt la idea, per inspiració?

-Un poema surt d'una forma gairebé incontenible, a partir d'una emoció que en un moment determinat sent, a vegades una emoció que està vinculada a un escenari determinat, que pot ser simplement un passadís, o una cadira devora una taula, però que a mi m'evoca una anècdota, una situació viscuda, surt el poema i creix d'una forma ràpida. Un poema és d'elaboració infinitament més lenta que tot un corpus novel·lístic i és gairebé obrir les portes a una afluència d'un material que demana per sortir. Altra cosa succeeix quan es tracta de bastir una novel·la en que ho faig d'una manera quasi suïcida, perquè partesc sense tenir cap tipus de garantia que podré arribar a un final, per la senzilla raó que jo ignor quin és aquest final. Partesc senzillament d'una idea que a mi m'interessa explorar primordialment per aclarir les meves pròpies conviccions i quan veig un punt de partida, encara que sigui una frase inicial, m'hi tir a tomba oberta a fer un seguiment d'aquell material que jo veig viu i em situu com a espectador de primera fila per veure com creix tot aquell material. Som el cronista d'aquesta línia de creixement que a la primera persona que sorprèn és a mi mateix.

-Quines són les vostres fonts d'inspiració?

-La meva font d'inspiració és la conducta humana, la forma d'estar instal·lat dins un grup social des de la individualitat i tota la problemàtica que se'n deriva. Problemàtica mala de resoldre i des de que l'home existeix, també existeix aquesta problemàtica. Tota la riquesa de matisos que es produeix d'aquesta lluita per intentar establir un codi a partir del qual es clarifiqui l'existència de l'ésser humà entre altres éssers humans, això és d'una riquesa increïble, inesgotable i és en definitiva no només ja allò que a mi m'estimula; és la temàtica de tota obra literària. No hi ha ni una sola novel·la, ni una sola narració per breu que sigui, que es pugui situar fora del que és un intent d'aproximació a la problemàtica de la convivència. L'amor, el desamor, l'odi, l'avarícia, l'enveja, l'agressivitat, tot sempre està vinculat a aquest fenomen de convivència.

-Escriviu més per plaer o per necessitat que no per una aspiració professional...

-Si, de professional res, sempre he tengut ben clar que he de dissociar la meva feina dins el camp de la creació literària de tot allò que sigui una pretensió d'obtenir-hi uns guanys. Això fa que la meva literatura sigui químicament pura. No va gens orientada a l'obtenció d'uns guanys, a no ser que considerem com a guanys els aclariments que jo mateix obtenc quant a les meves idees sotmeses a aquesta línia de meditació i d'anàlisi en profunditat que jo faig a l'hora d'enfrontar-me amb aquest món misteriós i caòtic que és tot aquest magma que després acaba sent una novel·la. En aquest sentit, jo puc dir que em pos a escriure sobretot per aclarir les meves pròpies idees i després intentar que un possible lector aclareixi les seves a través de l'esforç que jo he realitzat.

Quant a si em resulta plaent, la veritat és que no. Em resulta dolorós escriure. El que si em resulta plaent és el fet d'haver obtingut uns resultats amb aquest esforç d'escriure.

-El fet de no ser professional, no pot tenir la part negativa que, per ventura, no pugueu donar tot allò que serieu capaç?

-No em preocupa gens, és a dir, estic absolutament convençut que la humanitat no necessita de ningú, no només de mi tanta quantitat d'obra, i no només en el camp de la literatura.

-Molta gent diu: la poesia és morta. Què en pensau d'aquesta frase?

-És una frase feta, que té una certa justificació si s'entén que la poesia és morta amb el sentit que la poesia no es ven d'una manera massiva. Ara, el que és cert és que actualment hi ha un nivell editorial de poesia que mai no havia existit. I alguna cosa significa això. Jo som optimista. No aspir, ni m'agradaria que la poesia acabàs essent un material de consum que es llegís per dir-ho d'alguna manera als estadis.

-Creis que la poesia pot ser analitzada i interpretada per professors i alumnes a les classes de literatura?

-Jo sempre he estat molt partidari de la transparència. Crec que un dels deures inicials que té un autor literari és proposar-se ser transparent, no crear entre ell i el lector cap filtre que pugui resultar deformant. Per tant, si deman aquesta transparència és perquè aspir que existeixi un passadís de comunicació directa entre l'autor i el lector i que es pugui veure quina era la seva intenció.

-Vós sou molt partidari de revisar la vostra obra i de fer-ho a fons, per què això?

-Per una qüestió de decència. Perquè si jo accept de posar la meva obra en mans d'un lector, jo segurament aquest lector no el coneixeré mai i l'única manera que tenc d'agrair-li la deferència que té amb mi és donar-li el millor resultat que jo pugui donar. Si jo al moment de reeditar alguna obra crec que la puc millorar, és d'elemental dignitat que ho faci.

-Si em permeteu el tòpic, un poeta neix o es fa?

-S'ha dit tot, que neix, que es fa. El que si és cert és que s'ha de néixer amb una sensibilitat que permeti que després, amb una disciplina addicional, que en aquest cas seria el fer-se, pugui arrodonir tot l'instrumental necessari per a la creació poètica.

-I a una persona que es vulgui obrir pas en el món de la literatura que li aconsellau?

-Partint del meu posicionament, que no supeditin mai l'esforç que facin dins el camp de la creació literària als guanys materials, sinó que procurin guanyar-se la vida honestament així com puguin i dedicar el millor del seu temps a la creació literària ara, si volen optar per la professionalitat, en aquest cas ha d'optar per fer un tipus de literatura que jo respect, però que sempre em semblarà menor, que és la literatura que anomenam bestselleriana, que naturalment des del moment que cerca uns guanys econòmics, ha de baixar de nivell.

-Com veis el panorama literari actual?

-Jo crec que en el moment actual hi ha més una quantificació que no un nivell de qualitat. Aquesta quantificació era necessària dins l'àrea de parla catalana, perquè es tractava de tornar a posar en moviment una llengua que estava constrenyida. Hi ha hagut un procés que era necessari. Jo crec que aquesta etapa està coberta, no és necessari quantificar més, el que cal ara és cercar la qualitat. La gent que escrivim en català, en el moment actual, superada una època en la qual demanàvem que es fos condescendent amb una gent que ens havíem posat al servei d'una cultura màrtir, ara jo deman tot el contrari: que se'ns exigeixi més que a ningú, precisament perquè havent estat una cultura màrtir, ara ha d'aspirar a ser una cultura de primeríssima línia de forma que aconseguim entre tots, que de la mateixa manera que quan una maquinària d'altra precisió duu el made in Germany deim «és feta a Alemanya, per tant és bona». Que un possible lector de fora veure que un autor és català digui: «és català, doncs és bo». Això crec que és un objectiu que hauríem de perseguir entre tots.

-Parlem de premis, vós n'heu guanyat uns quants, quina valoració us mereixen en general?

-N'hi ha d'honestos i n'hi ha que no ho són. Jo m'he presentat a alguns, amb la sort d'haver guanyat els dos més importants en narrativa, el Sant Jordi i El Josep Pla.

-Aquests dos premis s'han vist envoltats de polèmica en les seves darreres edicions, com ho valorau?

-No ens hem de deixar dur per petits escàndols, perquè avui en dia sembla que la humanitat viu de petits escàndols, necessita crear un escàndol cada 24 hores, perquè el del dia anterior ja no serveix.

-El Pen Club us va proposar per al premi Nobel de literatura, creis que el fet d'escriure en una llengua minoritzada pot afectar negativament per la consecució de guardons internacionals?

-Jo crec que el fet d'escriure en català pot ser un llast, no tan sols per a mi, sinó per a qualsevol altre, però no és insalvable, i jo crec que algun dia veurem un premi Nobel català. Jo estic convençut que hi ha necessitat d'un Nobel català, però com que hi ha un equip de gent que ha fet feina amb un gran sentit del sacrifici i amb un gran esforç, jo crec que, excepcionalment, seria just que es donàs un Nobel al col·lectiu d'escriptors en català.

-Existeix entre els poetes de la vostra generació una consciència de conjunt, de Generació?

-Aquest concepte de generació els que l'estableixen són els crítics, que són els que analitzen els punts de coincidència dels creadors en una època determinada i estableixen unes coordenades d'unes afinitats. Jo no som capaç de dir que hi ha hagut una coincidència dins l'espai i el temps d'un nombre determinat d'autors, amb els qual jo em sent molt vinculat, tant des del punt de vista humà com des del punt de vista literari. I això és la base perquè els especialistes puguin el dia de demà parlar de Generació.

-Quins projectes de futur teniu? Estau escrivint algun llibre? Estau revisant?

-Sí, estic revisant. Com que afortunadament els meus llibres estan reeditant-se i s'estan traduint al castellà, tenc una tasca primer de revisió dels originals i una tasca de revisió de les traduccions.

Quant a text nou, com que la creació és un misteri, jo sempre he tengut la sensació quan he acabat un poema, o una novel·la, que era la darrera cosa que podia escriure, senzillament perquè en aquell moment has deixat tota la substància que dus en règim d'ebullició dins tu mateix. Sempre he tengut aquesta sensació. Si ara em demanen «escriuràs més?» jo contestaria:«no», però no ho puc assegurar.

-Quina sensació vos faria veure un llibre vostre a aquesta col·lecció de 200 pessetes que ha sortit nova?

-M'agradaria, tot el que sigui posar en circulació el resultat d'un esforç és totalment gratificant.

-Per acabar, us diré un nom: Guillem d'Efak.

-Guillem d'Efak era una persona entranyable, que anomenar-la em fa tremolar la veu. Va ser un poeta al costat del qual jo m'he format molt, he fet moltes coses darrere seu, i això fa que li tengui una admiració infinita, sempre li estaré molt agraït, perquè és ben possible que si no l'hagués tengut de company a l'adolescència, no s'hauria accentuat tant aquesta passió meva amb la tasca creativa i segurament hauria acabat allò que molts joves són: poetes ocasionals fins als setze o desset anys i després s'obliden d'aquest quefer. Ell em va ajudar que la poesia es convertís en un repte vital per a mi i vull aprofitar per retre-li homenatge públicament.

Podeu escoltar l'entrevista amb Miquel Àngel Riera aquí: