Tu! Si, tu! Si si, tu transcriptor!
Perque no ho poses en castella?¿?¿?¿?¿¿? Je je je je je.............

Tens idea de quin es el Pais mes antic de tot EUROPA????????????
Quin va esser el primer en tenir un organ DEMOCRATIC estable???????????

CATALUNYA (Els Països Catalans)

LAS GRANDES MENTIRAS DEL NACIONALISMO CATALAN

1. La Corona catalano-aragonesa o Condederació catalano-aragonesa:

Nunca hubo tal corona, a eso se le llamó siempre Reino de Aragón. el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV que se casó con la reina aragonesa Petronila nunca se tituló rey de Cataluña y Aragón. No solo eso sino que se reconoció vasallo del emperador toledano Alfonso VII (su cuñado) que se titulaba Hyspaniae Imperator. Además por aquella época no existía todavía el gentilicio catalán ni el nombre Cataluña.

2. La bandera cuatribarrada que comparte Aragón, Valencia, Baleares y Cataluña no es catalana:

A pesar de que Rovira i Virgili dijera: "La Unió catalano-aragonesa adoptà l'enseya catalana de les quatre barres vermelles." es falso. El origen de la bandera es aragonés. Representaba la casa real de Aragón. El primer rey aragonés en usarla fue Alfonso II. Todos los autores catalanes del medievo entre ellos Muntaner llamaron a la bandera cuatribarrada, la senyal real d'Aragó. Nunca dijeron que fuese l'escut de Catalunya como dicen ahora los nacionalistas.

Hablar de banderas o de reyes catalanes no tiene ningún sentido. Nunca hubo ningún rey catalán ni ningún Estado catalán. Los únicos reyes de los que se puede hablar son los reyes de Aragón. La casa condal de Barcelona -que no representa la actual Cataluña porque ésta estaba formada por más condados- al único reino al que pertenecieron fue al de Aragón.

Además en la bandera cuatribarrada se encuentra el origen de la bandera nacional de España. La bandera de la Marina Real en tiempo de Carlos III todavía blanca, se cambió por otra que se distinguiese mejor en altamar, se pensó en la del reino de Aragón, pero tampoco se distinguía bien por ser las barras muy estrechas, así en imitación a esta se ensancharon las franjas y la amarilla se hizo doble que las rojas.

3. La Diada nacional de Catalunya, símbolo de resistencia nacional catalana contra el imperialismo castellano.

Según el nacionalismo catalán, "el centralismo y el espíritu colonizador de Castilla hacia Cataluña se fue intensificando hasta que en 1714, durante la Guerra de Sucesión, Castilla y Francia aliadas, vencierona Cataluña, Inglaterra y Austria". Nada más falso.

En realidad, el 11 de septiembre de 1714 lo que ocurrió fue la entrada de las tropas de Felipe V a Barcelona que estaba bajo dominio francés. En el asedio a Barcelona participaron miles de catalanes integrando el ejército borbón. Otros miles de catalanes sitiados en Barcelona lucharon para la que estimaban como legítima dinastía española y de la "libertad de toda España". Así lo atestigua por ejemplo el historiador nacionalista Ferrán Soldevilla.

No sólo eso, sino que un siglo después en la Guerra de la Convención. Los catalanes participaron con entusiasmo en defensa de su religión, su rey y su patria contra los revolucionarios franceses. De hecho se puede leer en el Diario de Barcelona del 1 de octubre de 1792 un Soneto Catalá celebrando la toma de la localidad rosellonesa de Bellaguarda:

" Vallesir, Rosseló, la França entera
del valor espanyol lo excés admira:
Ya espera resistir, ya desespera:
ya brama contra el Cel, però delira:
que lo cel es qui vol que torne a Espanya
lo Rosselló, Navarra y la Cerdenya".

4. Cataluña históricamente se opuso a España y se reveló contra ella:

Bien, con la invasión napoleónica en 1808, los catalanes se levantaron heroicamente contra los franceses y lucharon a muerte por la libertad de España. De hecho, la heroica defensora de Zaragoza, Agustina de Aragón, fue barcelonesa de padres leridanos, y realmente se llamaba Agustina Raimunda Saragossa Doménech. Por otra parte, igual que hubo catalanes luchando en otras partes de España, también hubo españoles de otras provincias que lucharon en tierras catalanas.

5. Cataluña es una nación histórica.

Todo lo contrario, el nacionalismo catalán tuvo que ver con el auge industrial y económico de la segunda mitad del siglo XIX en Cataluña, además de con la crisis de 1898 con la pérdida de Cuba y Filipinas.

Fíjense lo que dijo Joan Estelrich, diputado de la Lliga Regionalista -el partido de Prat de la Riba y de Cambó- en las cortes de 1931 (fuente: La nacionalidad catalana, cap. VIII de E. Prat de la Riba)

"Lo que nosotros queremos es que todo español se acostumbre a dejar de considerar lo catalán como hostil; que lo considere como auténticamente español; que ya de una vez para siempre se sepa y se acepte que la manera que tenemos nosotros de ser españoles es conservándonos catalanes (...) que no nos desespañolizamos ni un ápice manteniéndonos muy catalanes; en fin, que la garantía de ser nosotros muy españoles consiste en ser muy catalanes. Porque lo contrario es ir contra la naturaleza. Y por lo tanto debe acostumbrarse la gente a considerar ese fenómeno del catalanismo no cómo un fenómeno antiespañol, sino como un fenómeno españolísimo."

[...]"l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauriem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració." [...]

Joan Fuster, "Qüestió de noms" (publicat ara fa 50 anys)

Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola; dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

1923: La nostra parla
La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà.

Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares.

(Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-12)

Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Jeroni Rosselló, Antoni Maria Alcover, etc.

Fragment d'un discurs, amb ortografia antiga, de Jeroni Rosselló (Jocs Florals de Barcelona, 1873)

"Tinga lo nom de Catalunya , sia Catalunya la terra tota ahont la
nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu' una
sola pàtria y una sola llengua , y aquesta cobrarà en galania lo que
la pàtria crexerà en grandesa. No posem esment ahont se gronxa lo
breçol de tots los que aquí ens aplegam , que açò se tany entre 'Is
fills d'una sola mare. No siàm uns dels altres gelosos de les joyes
que uns y altres de totes parts aportam à la nostra benvolguda, ja que
tantes ne dexà oblidades en los recons de les terres que senyorejà
la seua gentilesa. Per tot n' hi trobarem de les perles que li caygue-
ren quant catiua li fou tolta la corona y de la cort la desterraren,
ahont tant s' era ennoblida y engalanada. Y no perquè les trobeu vo-
saltres per dins los burchs mes encastellals en les vostres serres, ò
per les masies que blanquejan en les llunyanes fondalades, les ha-
vem de mirar de reull los qui no 'n siam conexents; ni per haverles
hagudes uns per los vilatges de Mallorca y els altres per los caba-
nyals de Valencià, haveu vosaltres de negarvos à engastarles en la dia-
dema que li restituïm, ò en la vesta ab que la volem endiumenjar.

Recordemnos que en lo temps de les nostres glòries no hi havia
p' els avis mes qu' una sola llengua, sens que lletjura la faés à ninguns
estranya. Ramon Llull cantava son Desconort, axí com escrivia lo rey
en Jaume son llibre de la Saviesa, ò com en rims posava la Biblia en
Romeu de Ça-Burguera: Ausias-March puntejava ses esparçes, axí com
dehia sos estramps en Jaume d' Aulesa, ò dictava ses balades en Lluís
de Vilarasa : en lo Cançoner de París no s' hi troba mes que la pura
manera catalana entre tots los trobadors de les diferents encontrades
de lo realme d' Aragó que hi dexaren sos bells dictats ; y fins Fra
Anselm Turmeda , qu' havem sempre tingut per fill de Catalunya,
nasqué , teniuho per segur, en les muntanyes de Mallorca , sens que
per sos rims ni per sos vocables vos n' haguesseu adonat ni ho ha-
guesseu pogut conexer. Y si llavors era una la llengua, creyeu fora
de bon seny ferne tantes com son les corrupcions en que los dife-
rents pobles la desfiguraren? No , per cert. Triemla tots ab ull clar y
bon juhi, sens que nos torben les predileccions ni les parcialitats. Vu'
llam acullir totes les riqueses que sian de bona mena, d' hont se vulla
que vinguen , si son de gent nostra , y rebujem sens mirament tot lo
qu' entela lo clar espill ahont se mira la gentil aymía. Axis l'arbre
posarà gran esponera, y joies seran les flors que esclatin en lo ver y
saborosos los fruyts que en la tardor hi madurin.

Fasseuho, y llavors be podrem cridar com los primers creuats
p' el camí de la nostra restauració literària, y cantar
bellament , com los aucells en l'aubada , la vinguda del astre resplan-
dent del nostre esdevenidor."

Som de Mallorca, per això som catalans!

Almanys els llibres no fan pudor de peixot fregit ni de vinassa, ni tampoc renou.

"Mallorquin" dir a algú que és intel·lectual és lloar-lo. Però no sé si el teu nivell t'ho permet veure així.
De les teves paraules només podem extreure que tu ets al costat oposat, és adir que ets curt curt.
Per cert en castellà "Mallorquín" s'accentua. Peròs segur que això j aho deus trobar de quart de filologia.

Feliç dia de Sant Jordi , i que tots puguem comprar un bon llibre en Català.

La realitat del carrer està en les nostres mans. Cadascú de nosaltres -en el seu àmbit d'actuació- pot fer necessari, si vol, l'ús del català. No permetem que ens imposin l'espanyol i no renunciem a l'ús actiu i passiu de la nostra llengua. Per exemple, en aquests fòrums del dBalears podem fer una cosa molt senzilla: només llegir, contestar i valorar els comentaris escrits en català.