El seu nom encapçala totes les travesses com a nou director de l'Institut Ramon Llull. Encara que el seu nomenament encara no s'ha fet oficial, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) es perfila com el substitut de Josep Bargalló al capdavant d'un ens que fa possible generar "mercat i ingressos a la indústria cultural", assegura. La seva relació amb el sector ha estat ben diversa des de fa més de vint anys. Des de la Direcció General de Promoció Cultural de la Generalitat a director de la Fundació Enciclopèdia Catalana, i a escriptor guanyador, l'any passat, del premi Ramon Llull. Villatoro, camaleònic en els debats discursius, participà ahir a Palma en el seminari Valors universals: drets col·lectius i drets humans, organitzat pel grup Blanquerna.

El vostre nom se situa en l'orbita del càrrec de director del Llull. Quan es confirmarà?
He tingut una conversa amb el Govern de Catalunya en què se'm va sondejar per saber si acceptaria que el meu nom fos proposat al Consorci de l'Institut Ramon Llull, però potser n'hi han d'altres. Jo els vaig dir que no hi tinc cap incovenient. Ara bé, el nomenament s'haurà de fer entre els dos governs.

Des de sempre heu estat vinculat al món cultural. Quina és la vostra manera d'entrendre el Llull i quins canvis creis que s'haurien de fer?
La feina que ha fet el Llull és interessant i, per tant, no hi haurà cops de timó abruptes. El més important és que el Llull respon a una de les principals necessitats culturals de Catalunya i les Illes, com és la sortida defora. En les últimes dècades, Catalunya i les Balears han fet un gran salt endavant en termes de creativitat i xarxa industrial. Davant això, la sortida natural és ampliar el mercat. Som capaços de crear i produir més d'allò que nosaltres mateixos podem mantenir.

Creis que aquest ha continuar essent el camí del Llull?
Les dues grans línies de força del Llull són aconseguir que la cultura tingui projecció exterior, que vol dir prestigi, mercat i ingressos. L'altre vessant ha de ser un àmbit de col·laboració natural, no ideologitzada, entre els governs de Catalunya i les Balears.

Parlau d'una col·laboració que es trencà el 2004 amb el Govern Matas. Creis que es pot repetir una situació semblant?
Això pertany a la dinàmica balear, però crec que, per al món cultural de les Illes, ser dins el Ramon Llull és bo. Està clar que hi ha un benefici perquè hi ha una possibilitat de projecció. Això s'ha de valorar, tinguis la projecció ideològica que tinguis. No és un caprici, és una necessitat.

I l'entrada del País Valencià?
Crec que és possible plantejar-ho a les institucions del País Valencià en termes d'utilitat, de servei al seu propi servei cultural.

El nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura fou una sorpresa per a molts, també ho fou per a vós?
No em va sorprendre perquè entra dins una lògica. Artur Mas havia dit que el perímetre del Govern havia de ser més gran que el perímetre del partit que governa. Estic convençut que Mascarell no ha hagut de renunciar a res del que pensa per ser en aquest Govern. En l'àmbit de cultura, això és més fàcil; abans d'arribar al lloc de bifurcació cal que feim feina plegats.

Mascarell fou un dels impulsors del Cercle de Cultura. Són necessaris aquests lobbies de pensament o pressió?
L'objectiu és vehicular els missatges de la centralitat de la cultura. El catalanisme té un nucli dur d'identitat cultural i vehicular la idea de centralitat és bo. L'altra idea clau és la transversalitat.

Recentment, a Mallorca, també han sorgit entitats de reflexió i debat culturals; creis que és un símptoma que qualque cosa es mou més enllà?
Hi ha un alt grau d'ebullició de l'activitat cultural. Això planteja a les institucions la necessitat de donar-li eines i crec que el Llull n'és una de les bases més importants. L'excessiva ideologització del debat cultural, en aquesta fase, és prematura. Tant en les dretes com en les esquerres sempre hi ha un marge d'acord que no és difícil d'aconseguir.

Però en temps de crisi, la cultura és qui més se'n ressent?
La indústria cultural no demana a l'Administració tant subvencions com eines per fer feina. És el que reclama bona part del sector.

Dieu que no demanen subvencions, però Agricultura i Cultura són sectors criticats justament per viure'n, d'aquestes?
El món cultural no depèn més de les subvencions que d'altres sectors. Aquest prejudici rau en el fet de no adonar-se que, per a una societat com la nostra, el sector cultural també és un sector econòmic. La nostra creativitat ens fa molt competitius i això té valor econòmic. Si explicam al món què hi som i qui som, la cultura té un gran pes. Això ens situa en el món. La despesa en cultura és inversió.

Com a periodista no passa per alt l'augment de publicacions en català. Els darrers, la creació de l'Ara i la possible traducció de La Vanguardia. A què creis que es deu?
Hi ha dos fenòmens positius que hem de valorar. Per al sector privat, el català és vist com una oportunitat. Fer les coses en català no és una dificultat afegida, sinó una oportunitat. Si el català en els mitjans depengués només del sector públic, la fragilitat seria més gran. Que una part del sector privat ho vegi com una oportunitat és bo, però encara és més bo que una bona part del sector privat cregui que hi ha de ser.