Parlar de Toni Pla és fer-ho d'una part molt important de la història de la música independent a Mallorca. Noms com Sonotone, Casino Royale, Isladencanta i Cultura Club corroboren aquest fet. Estimat i odiat per parts iguals, continua, incansable, la seva tasca com a promotor musical.

Quins varen ser els vostres inicis en això de la música?
Sempre he tingut la necessitat de "desorganitzar coses", però podria parlar d'un començament a 17 anys, quan en el servei militar cercaven voluntaris per organitzar un espectacle. Temps després, vaig anar a un concert dels Furnish Time a Madrid, perquè hi actuaren com a teloners dels Smith. Quan vaig veure la quantitat de gent que hi ha havia, vaig decidir que volia muntar bolos.

Quin balanç feis de la vostra carrera?
Encara no he tingut temps d'asseure'm i pensar exactament en tot el que m'ha passat fins ara. Quan un encara està en actiu, hi ha molt poc espai de temps. De vegades he dit que ho deixaria, però sempre hi ha alguna cosa que m'obliga a fer una altre concert. No en puc fer balanç, perquè encara no he pogut tancar el llibre.

És especialment complicat treballar a Mallorca?
En aquesta illa no hi ha institucions. Com moltes coses en la vida, fer feina aquí té dues cares. En primer lloc, les dificultats t'impulsen moltes vegades a continuar treballant, perquè creus que es pot canviar qualque cosa. D'altra banda, estàs trist perquè en els moments difícils la impotència genera una ràbia que no hauria de tenir. Per exemple, pertot arreu fora de Mallorca són conscients que la programació de Cultura Club la col·loca com una de les millors sales de l'Estat. Per això, és sorprenent i frustrant que les institucions no es temin que tenen una infraestructura que també està a l'abast dels grups locals. Feim concerts amb bandes internacionals i estatals en els quals els grups d'aquí tenen un espai per tocar. L'esforç és unilateral.

Malgrat les dificultats, pareix que el Cultura Club passa una bona etapa...
La gent valora molt el que es fa al Cultura, perquè no hi ha altres sales. El que feim hauria de generar noves infraestructures. La ciutat és morta. Només reviscola els caps de setmana.

Almanco heu pogut dur grups fora de la sala...
És important que el promotor es mogui. Dins la pròpia marca que es tingui, s'han d'utilitzar mitjans diferents segons el concepte de concert que s'ha de fer. Això ja ho aplicàvem a Sonotone i a Casino Royale. Ens hem mogut, no hem quedat amagats a la foscor de l'underground.

Com recordau una experiència tan important com la del festival Isladencanta?
El festival fou una cosa que en aquell temps es podia fer. Que hi hagués tres bojos que volguessin fer un festival de música independent era raonable. Hi havia un desconeixement total per part de la institució pública que un festival podia ser viable i que podia aportar a Mallorca una riquesa econòmica. Fer-ho ara com ho vàrem dur a terme en aquells moments seria inviable. Encara pagam les conseqüències de les errades que vàrem cometre, i també d'un complet desamparament per part de les institucions, econòmic i moral. Si s'hagués donat suport a l'Isladencanta, ara seria un dels millors del món. En aquell temps ja ho va ser.

Quins grups estau orgullós d'haver duit?
Personalment, estic molt content d'haver duit Stereolab i Hefner. També vàrem ser els primers a descobrir The Strokes.

Com és la vostra feina ara al Cultura Club?
Fa temps que vaig decidir no tornar a fer res per mi mateix. Ramon Caimari, propietari del Cultura, i fill de l'etapa de Sonotone i Casino, em va cridar per dur el tema dels concerts i vaig decidir treballar amb ell, en part perquè Ramon Caimari encara manté el fet romàntic de tenir una sala. Tant ell com Vicente Martínez, l'altre propietari.

Quins projectes teniu?
N'hi ha un que m'agrada molt, que és el 2+2 Cultura. Es tracta de dur primeres línies en les quatre estacions, perquè puguin conèixer Mallorca amb diferents paisatges i climes. No només vindrien a tocar, sinó que també tractarien directament amb grups de l'escena local.

Teniu ajudes?
No comptam amb ningú. S'hauria d'anar de la mà amb les institucions i ser honest. Parlam de cultura, no de festes. El que passa amb el fantàstic món de les subvencions és una autèntica vergonya. Ningú no sap el que val un grup i es demana quatre vegades més.