Fa una setmana era a Sydney pensant cap on encaminar el seu viatge, que no era un altre que el somni complit de fer la volta al món. Ara és a Palma, al seu pis de Santa Catalina, des d'on reconeix que assaboreix un moment de gran felicitat. Carles Sánchez Cardona (Palma, 1974) es proclamà divendres guanyador del premi Mallorca de narrativa amb els Contes des de l'Illa Quàntica. Encara amb un poc de jet lag, ens explica la seva experiència.

D'on va venir la vostra curolla de voler fer la volta al món?
Sempre m'havia fet molta enveja quan, estant a Barcelona, et trobaves gent, sobretot australians, que feia viatges d'un any mentre tu viatjaves sempre 15 dies o un mes. Sempre havia tingut ganes de fer-ho, viure la sensació d'aixecar-te un dia i decidir què fas i cap on vas. I ara fa un any, quan vaig quedar sense feina, vaig veure que era l'oportunitat que necessitava.

I quins eren els punts bàsics del viatge, els indispensables?
Tenia clar que eren el Brasil, Austràlia i l'Argentina. Austràlia perquè hi tenc un amic i sona a terra d'aventures. El Brasil, més o manco pel mateix. I l'Argentina, perquè tothom diu que és molt maco i a mi, realment, ha estat el que més m'ha agradat.

Quins països heu fet fins ara?
Vaig començar a Salvador de Bahia, al Brasil. I d'aquí a l'Argentina, Bolívia, un altre cop l'Argentina, Indonèsia, Malàisia i Austràlia.

I ara?
Ara vull estar aquí. Aprofitar que som a casa, amb els meus llibres, rellegir-los, escriure alguna cosa. Sé que, passat Nadal, el més segur és que me'n torni a anar, cap a Nova Zelanda, però ara em fa ganes de viure el que estic vivint. Ara és un moment fantàstic.

Per què vàreu tornar? Hauríeu pogut fer que algú altre recollís el premi.
El premi va arribar en un moment perfecte. Va ser com un clímax de l'experiència. Després d'onze mesos, jo ja estava una mica cansat de viatjar. No prou cansat per deixar el viatge, però sí per fer una pausa. Per temes econòmics, aleshores no em podia permetre pagar un bitllet a Mallorca per estar-hi unes setmanes i tornar-me'n. I guanyar el premi va ser perfecte per poder venir, i la veritat és que em feia molta il·lusió recollir-lo i gestionar-lo; parlar amb el jurat a veure què se'n pot millorar i trobar una editorial per publicar-lo.

En què trobau que us ha canviat el viatge?
Vas valorant les coses que realment tenen importància. Aquí anam al ritme dels cotxes, i no només perquè hi som a dins, sinó perquè ens despertam quan en sentim el renou per la finestra i intuïm quina hora és. El viatge t'allibera totalment d'aquest ritme i et permet despullar-ho tot. I et deixes endur, deixes de pensar a organitzar el temps i a etiquetar les coses. Jo som una persona que tendeix a analitzar molt les coses i amb el viatge he après a deixar-me endur. He descobert que no cal entendre-ho tot i que n'hi ha prou de confiar en la vida. Tot el que he viscut fins ara, aquest darrer any, el que m'obliga a creure és en la vida i que ens poden passar coses molt guapes. A mi m'arriben a dir que me n'aniria de viatge onze mesos, que seria superfeliç i que em donarien aquest premi, i jo hauria dit que és impossible. Ni en la millor de les històries no m'ho hauria cregut.

Perquè en un principi vàreu estudiar veterinària i després us vàreu passar al cine. Com vàreu viure aquest canvi i per què?
No hi ha cap canvi que sigui tan radical com pot semblar en aparença. En el fons, jo continuu sent Carles enamorat dels animals i la naturalesa. Jo de petit sempre deia que de gran volia ser veterinari i mai no vaig voler creure, potser per por, que escriure pogués ser una cosa seriosa, una eina per viure. Vaig anar a Còrdova a estudiar veterinària, però la veritat és que tota la carrera la vaig passar a la filmoteca d'Andalusia i, durant aquesta època, també vaig guanyar el Miquel Àngel Riera de poesia. Després vaig anar a Barcelona, on feia feina en una consulta, i allò cert és que jo m'imaginava tenint la meva pròpia clínica, una clínica especial on a les parets hi hauria poemes de Pablo Neruda i s'hi escoltaria música clàssica. Però de cop, després d'estar de baixa una setmana per un tall que m'havia fet a la mà, vaig arribar el primer dia a la clínica i a l'horabaixa ja vaig veure que era el moment de deixar-ho, que ja no volia tenir la literatura com a hobby.

Parlau-me d'aquests nou contes amb els quals heu guanyat el Mallorca.
Podríem dir que són reflexions existencials però he procurat no fer-les pesades perquè crec que ens hem de divertir una mica tots plegats. Com a mínim, és el que he sentit jo en aquest viatge. Conviden no a menystenir les coses dolentes que ens passen, però sí a mirar més les coses.

Creis que aquest llibre, escrit al vostre pis de Sant Catalina, hauria quedat igual?
Jo, quan era a Palma, estava un poc trist perquè feia 8 anys que escrivia aquests contes però no trobava mai l'espai. Bukowski sempre deia que un escriptor escriu en la situació que sigui, quan sigui i com sigui. A mi això em desanimava, pensava que mai no seria un escriptor. Però vaig anar a Bolívia, a la Isla del Sol, hi vaig trobar el paradís i he escrit aquests contes. Ara ja pens que hi ha diferents tipus d'escriptors: els que ho poden fer quan volen i uns llepafils com jo que necessitam estar en un lloc molt maco i que no ens distreguin.

I com era aquest paradís?
Jo estava en una casa, damunt d'un turonet, i tenia una finestra que donava a la platja.No veia res més que niguls, postes de sol, els pescadors que feinejaven o els infants que jugaven en tornar de l'escola. La clau del paradís era que no hi havia màquines i la gent vivia al ritme de la terra.