Resulta evident que com més anys es té de professió més estricte es torna un i avalua de manera més intensa les qualitats de les obres dels artistes. Reconec que aquest és el meu cas i el meu pecat. Estic cansada de veure obres de molts artistes i sentir avorriment. Propostes que et mostren com a novelles i que fa mes de quaranta o cinquanta anys que ja existeixen, però que l'artista en qüestió no coneix per manca d'un estudi seriós de l'art contemporani internacional del segle XX. També en trobem d'altres que la seva fita primera és treballar a la manera d'aquest o altre artista que està a la moda. Gran error perquè és millor errar que no copiar. Tot això que hem dit és perquè, sortosament, hi ha alguns artistes a Mallorca que ja estan en l'òrbita de la internacionalitat i llueixen amb una llum ben intensa. Una artista d'aquest grup reduït és Amparo Sard. Jove, dinàmica, preocupada sempre per la innovació, creadora d'un art absolutament personal i inconfusible i, a més, creativa en diversos àmbits plàstics.

Amparo, sense fer-ne una bandera, mostra la seva potencialitat i la seva resistència en les obres. És forta i dura i a la vegada és subtil i rotunda. Ara a la planta noble del Casal Solleric es la primera vegada que veiem una exposició tan àmplia d'aquesta artista, malgrat que cal dir que des de fa molt de temps el galerista Ferran Cano ja va apostar per la seva obra.

Sard no pretén ser protagonista, però allò que vol expressar són els sentiments, les sensacions, les pors, els dubtes. En aquesta mostra apreciem la conclusió d'una etapa i el començament d'un treball més subjectiu que se significa amb El agua hasta el cuello de 2004 amb l'artista com a protagonista com passa a tots els treballs videogràfics de la mostra. Si la por del que esperen d'un mateix és una de les preocupacions de Sard, també ho és la pressió que se sent si no tens un complement exterior o l'acceptació o no entre els altres i ella.

En una altre treball videogràfic tan interessant com tots els altres i dins un espai amb aigua a l'interior hi ha una peça amb forats per passar-hi les mans i els peus, una manera de racionalitzar les sensacions i les nostres extremitats. Una obra que té un important nivell de provocació que s'acompanya d'una gran sotilesa i per tant no té necessitat d'elements més agressius. Finalment volem parlar del tema El Olvido, en el qual podem veure escultures com a barquetes, fetes de paper, el seu material preferit, per a mostrar que aquestes, sovint, no van enlloc. Però en el darrer treball videogràfic amb les mans es mulla la cara i es fa evident que l'aigua sempre ens porta al seu ritme. El colofó de l'exposició és la gran peça de més de cinc metres d'altura situada damunt un material reflectant i realitzada amb paper fet a mà amb la col·laboració de Victoria Rabal, del Molí paperer de Capellades.

Si les obres de paper de petit format estan realitzades a base de centenars de punxades d'agulles, la Càpsula de l'Impasse, de gran format, gaudeix d'una simfonia de forats fets a la matèria i, a més, hem de dir que resulta fortament colpidora.

Planta Noble del Casal Solleric.Fins a mitjan novembre.