"Arrib a ca nostra, tanc la porta i visc a París". Així, mig en broma, definia l’advocat Joan Pizà l’exili interior i exterior que hagué de patir un cop acabada la Guerra Civil. Tot això, després d’haver suportat el calvari de sis anys empresonat. Ho explica la seva dona, Salvadora Crespí, una de les cinquanta-cinc testimonis que ha recollit Margalida Capellà en el llibre Dones republicanes. L’alçament feixista del juliol de 1936 s’endugué per davant moltes vides, massa, però també deixà molts testimonis malferits que han hagut de viure marcats per la por o la resignació. Entre 2003 i el 2007 Capellà recercà les històries de 170 persones que, represaliades per la guerra, han volgut explicar-li de viva veu les seves vivències. Aquestes entrevistes foren publicades al dominical d’Ultima Hora. Ara, tindrem l’oportunitat de trobar-les en tres llibres, el primer dels quals ja ha sortit al carrer. Una lectura, per cert, que s’ha d’esbocinar a poc a poc perquè hi ha perill d’ennuegar-se en oir el calvari dels vençuts o, en aquests cas, de les vençudes.

D’on parteix la idea de recollir testimonis orals republicans?
Sempre he sabut tot allò que succeí durant la Guerra Civil, som filla d’un republicà. Ma mare ens ho contà tot, però quan m’ho explicava, jo en defugia. Ara bé, les seves explicacions em calaren endins. Un dia vaig anar a veure l’exposició Memòria de la Democràcia 1936-1962 que es va fer a la Misericòrdia (2003) i em va arribar molt. Vaig trobar una dona que mirava les fotografies i hi reconeixia la gent. Jo, encuriosida, seguia aquella senyora que en un moment digué: "Ara que hi ha d’haver eleccions i voldria que guanyassin les dretes, perquè si guanyen les esquerres les dretes mouran renou. No saben estar sense poder". Tot això em calà i em vaig posar en contacte amb la comissària de la mostra, Margalida Tur, que em localitzà la primera dona que vaig entrevistar, Francisca Pizà Pisqueta. Havia estat empresonada set anys i l’any 2003 encara no sabia per què l’havien tancada. Així vaig començar la sèrie al dominical d’Ultima Hora.

I com localitzàreu la resta de gent?
La primera entrevista va sortir publicada dia 18 de maig de 2003. Però després de Francisca Pizà no trobava ningú, em vaig passar una setmana creient que no podria continuar la secció. Aleshores, tot s’arreglà i en vaig arribar a fer 150: cent dones i cinquanta homes. En aquest primer llibre en surten 55, en el següent n’hi haurà 50 més i el tercer serà d’entrevistes a homes.

Per què vos centràreu de bon començament en les dones?
Vaig triar dones perquè, a més del silenci obligat que hi va haver després de la Guerra, el de les dones va ser doble. A elles no les havien sentides.

I tothom volia parlar? Vós parlau de silenci; no n’hi havia, de silenci, l’any 2003?
Algunes no volgueren parlar per por, d’altres famílies ho han volgut tapar per vergonya. Durant la guerra i la postguerra hi va haver una rentada de cap tant grossa que les va influir. També he observat que moltes d’aquestes persones, quan parlen, fan un afegitó: "No ho fem per venjança". Que avui encara s’hagi de dir que no ho fem per venjança significa que l’assignatura no està superada.

Han passat 73 anys i les ferides no estan tancades...
I com poden estar tancades? Aquestes dones han passat setanta anys en silenci vivint davant l’assassí del seu pare o del seu germà i sense poder dir res! És una situació que a Alemanya no ha passat, però aquí, el PP encara no ha condemnat la Guerra Civil. Aquestes dones són fortes, com per exemple Isabel Mas Abrines, que l’any 36 era una nineta i va anar a acomiadar el seu germà que el duien a matar. Tu t’imagines? Devia ser terrible anar dir adéu a algú estimat que saps que l’han de matar.

Però aquests testimonis orals es van perdent, què hem de fer perquè no caiguin en l’oblit?
Tenc documentades cent dones i cinquanta homes. D’aquestes cent, catorze ja són mortes. D’altres, avui ja no les he pogut localitzar. Sobre el fet de restituir la seva memòria, una dona em va dir que "ja és massa tard". Aquest llibre és un mínim reconeixement d’allò que realment es mereixen.

En certa manera, vós també feu part d’aquest col·lectiu de dones. El vostre pare patí la repressió, fou empresonat quatre anys a Alcalá i expulsat del seu poble.
Sóc filla d’un perdedor i, a més, mort. Jo tenia consciència que era filla d’un republicà i això socialment no era bo. Els republicans que quedaven estaven espantats. La dictadura creava beatos, la República volia fer gent honesta, gent bona.

Moltes dones que heu entrevistat foren empresonades a Can Sales, quanta gent hi tancaren?
Hi hagué un moment que hi va haver més de mil dones preses. A Can Sales, en un principi, tenien carcelleres que les guardaven, dona Maria i dona Assumpció. L’any 40 hi entraren les monges, les germanes de la Caritat, i hi estaren fins al setembre del 43. Moltes preses de la Península les portaren a Can Sales. Jo he pogut tenir accés a l’historial de les monges que feren feina allà, gràcies a la superiora d’aleshores Pilar Bosch. Però l’historial és molt light, com per exemple, allà s’hi suïdicidà Matilde Landa i a l’historial no hi consta per res.

Com acceptaren les monges de la Caritat que les entrevistàssiu?
Vaig entrevistar les dues monges que encara eren vives. He d’agrair els esforços de Pilar Bosch que em va posar en contacte amb la primera, sor Maria Xamena, càndida i innocent, que em contà tot allò que volia. Es pensava que ho havien fet bé. Després en vaig trobar una altra, sor Coloma Ripoll, que també em va rebre tot d’una.

A molts els assassinaren o els tancaren, però quants hagueren de beure oli de ricí?
Això era una altra feta. Per no res te’n donaren; per dir qualsevol cosa o perquè sols pensaven que ho havies dit. Per qualsevol ja no tenies "esperit nacional". Al germà d’Isabel Mas, Joan Mas Abrines, li trobaren un paper que deia: "Tengo hambre de señor". Ell devia anar contra les classes privilegiades. Li va costar la vida tenir "hambre de señor".

Com va viure aquesta gent la postguerra?
La visqueren tancats dins ca seva, tancats físicament i intel·lectualment. No existien. Els nins a l’escola eren insultats. Vivien exiliats interiorment i exterior. Eren marginats i exiliats. Joan Pizà, advocat de sa Pobla, va estar tancat i quan parlava en broma deia "arrib a ca nostra, tanc la porta i visc a París". Això defineix com vivien. Joan tenia imaginació per viure a París, d’altres ni a París.