Ves per on que, als Anegats, aquest nin, que ja té prop de quinze anys i tres discs al mercat, se’ls ha fet gran. "Un dia va néixer, així, com de casualitat. I primer vols que vagi a l’escola, després a Secundària, que faci la selectivitat i, quan ja has complert aquests tres objectius que t’havies plantejat, no li pots tallar les ales. Així que ara hem decidit dur-lo a la universitat", diu José Juan Umbert, guitarrista del grup. Ell i els altres tres pares de la criatura, Pep Àlvarez, Paco González i Tomeu Calet, ja fa dos mesos que són tancats a l’estudi de Dani Ambrojo parint el que serà el quart disc de la banda i dedidint el futur d’aquest jove anegat.
I la veritat és que, després d’una adolescència de caire reivindicatiu, sembla que ara el fill se’ls ha desbaratat un poc. "Aquest serà un disc molt més despreocupat que la resta. Així com en els altres sempre cercàvem una reflexió, en aquest no. Anam més enllà. Com que tanmateix no arreglarem res en aquest món, feim un disc desenfadat, fàcil de pair i amb el qual la gent s’hi diverteixi", afegeix el vocalista del grup, Pep Àlvarez. El nin, ben veciat per un bon caramull de fans, tot s’ha de dir, ha anat creixent sense fites ni aspiracions. "Aquest és el nostre gran secret. Hem decidit gravar un quart disc perquè sentim que encara tenim coses a dir i encara ens flipa sortir a tocar en directe, però no tenim gens de pressió ni de vendre milers de discs ni de fer grans descobriments.
Saps que quedaria de bé en aquesta entrevista dir que feim un jazz fusió mesclat amb un poc de rock del sud. Però no és així. Nosaltres simplement feim cançons i crec que amb els anys hem aconseguit crear un estil anegat, que no sabem què té, però sabem que sona a Anegats", afegeixen. "Som conscients que som un grup que desprèn més afecte que no pas admiració. En tres discs, els crítics mai no han parlat bé de nosaltres, ni bé ni malament, perquè no feim res d’especial", diuen.
Fidels al cor
Però encara que un poc esburbats, els joves d’Anegats es mantenen fidels als seus principis. Totes les cançons que els han acompanyat al llarg d’aquests tres treballs i les onze que ja són en camí estan fetes, confessen, "amb el cor". "Tot el que cantam és el que sentim. No volem enganar ningú. Allò que es canta és perquè qualsevol de nosaltres quatre ho ha sentit en algun moment de les seves vides", especifica el baixista Paco González. "Per nosaltres, les lletres són més del 50 per cent de la cançó. El que deim i els estats d’ànim que podem provocar als que ens escolten és per nosaltres molt més important que qualsevol solo de guitarra que flipes de l’hòstia", precisa Àlvarez.
Així, aquest disc "desenfadat", que no per això ha de ser banal, fred o insensible, seguirà la bauxa dels seus directes. Té un so potser més "cru o acústic", però amb algunes sorpreses que, potser per pur divertimento, farà una aclucada d’ull a ritmes com el dance i el country, "en pla Tomeu Penya", bromegen. Per escoltar-lo i veure si aquest fill segueix per bon camí o se n’acaba desviant, no caldrà esperar pas gaire. Diuen que a l’abril ja estarà llest. Serà en plena primavera i, amb una mica de sort, esdevindrà un bon regal per al dia de Sant Jordi. No serà que, en el fons, allò que passa és que el nin se’ls ha enamorat?
