Aquesta setmana ha arribat a les llibreries Planisferi lunar de Jordi Julià, que rebé el premi Mallorca de poesia l’any passat. A través dels seus versos, Julià (Sant Celoni, 1972) fa una defensa de la protecció del paisatge i la cultura.
En aquest recull féu un rescat de certes paraules.
Intent recuperar el llenguatge propi del meu dialecte, el del Vallès. El poeta, quan escriu, moltes vegades s’ha d’inventar un llenguatge. Per exemple, jo dic vritat però he d’escriure veritat. Jo intent aproximar la llengua parlada a l’escrita, que és un artifici.
Com ho aconsegueix?
El que he fet és evitar recórrer a paraules noves, i cercar a novel·les de Joaquim Rovira o de Víctor Català, i als diccionaris Coromines o Alcover-Moll, que és la gran referència, per rescatar paraules que moltes vegades no s’utilitzen, només en la família.
Per exemple?
En un poema faig servir la paraula eixonades, que només coneixia de l’oral i mai havia vist escrita. Però vaig trobar que el diccionari Coromines la documentava a Sant Celoni al segle XVIII. Jo quan faig classe parl en un estàndard, una mica millor d’aquell que es parla a TV3. Però a casa no parl estàndard! En aquest moment l’estàndard s’està reduint i castellanitzant. Estam perdent recursos lingüístics per repetir les mateixes fórmules constantment. I això, tenint en compte que, d’entrada, l’estàndard no reflecteix la riquesa que tenim.
En els poemes denunciau la destrucció del paisatge.
Em preocupa molt. Quan veig que allò que ha conformat el meu paisatge infantil ja no existeix. Volia parlar de paisatge, orografia, records. Reflectir que el món on m’ha tocat viure no és el que vaig conèixer. Sant Celoni, on visc, està envoltat per dos parcs naturals, el Montseny i el Montnegre. S’està degradant per culpa de l’urbanisme, que és el mal endèmic de la postmodernitat.
Pensar en el passat va fer que volguéssiu emprar aquest llenguatge?
Sí. Quan pens a escriure sobre això, m’adon que fa molt de temps que faig servir un altre llenguatge per escriure, que no és el meu. I vaig pensar que, si volia recordar la meva infància ho havia de fer amb les paraules de la meva infància. Aquest recull és un crit d’atenció sobre la pèrdua de la nostra riquesa cultural: llengua, coneixements, tradicions i paisatge.
El pròleg és de Ponç Pons, que ha tractat temes similars.
A la seva obra Noura, feia el mateix que jo: denunciar la destrucció del paisatge i recuperar el dialecte menorquí. Per mi, llegir-la va ser una confirmació d’allò que començava a escriure en aquell moment.
També sou professor. Voldríeu dedicar-vos exclusivament a escriure?
M’encanta fer classe, més que escriure. Si em deixen ensenyar a la gent com pensar per ells mateixos, això és fantàstic. Escriure fa molta mandra... És molt pesat!.
