Quan es parla d'actors que han aconseguit traspassar les nostres fronteres, el nom de Sergi López és ben present a la ment de tothom. Potser no ha aconseguit arribar fins a Hollywood, però a França s'ha fet un nom que el portà a guanyar, l'any 2000, un premi Cèsar com a millor actor protagonista per Harry, un amic que us estima. A partir de dimecres, Sergi López arriba a Palma amb un registre ben particular, el seu i genuí Non solum.

-Primer de tot, em sabríeu definir amb poques paraules aquest espectacle que duis a Mallorca, Non solum?

-No, no puc. És molt difícil de definir amb poques paraules. Un cop s'ha vist l'obra, els periodistes sempre vénen i em diuen «ostres, tenies raó quan deies que és difícil d'explicar», però també reconeixen «que és fàcil d'entendre».

-Aleshores què és?

-És un espectacle molt poc convencional i totalment surrealista i excèntric.

-És un paper ben diferent al que féreu al Laberinto del Fauno, on encarnàveu el paper d'un malvat militar. Després de 40 pel·lícules, amb quin registre us quedau, preferiu ser el bo boníssim o ol dolent dolentíssim.

-No tenc cap preferència clara i crec que, en el cinema, aquesta és la meva gran virtut. Jo, quan faig cine, faig d'intèrpret: «Vine aquí, posa't aquest capell i surt per aquesta porta». En teatre, com és de creació pròpia, som més jo i en aquesta obra, tot i que el protagonista és molt estrany, jo m'hi reconec i això és un enorme plaer.

-Sou un pallasso a la vida real, doncs. Què és l'humor per Sergi López?

-L'humor és la clau de tot. L'arma més potent que té la humanitat per superar la tragèdia de la vida. És imprescindible en la meva vida i ho hauria de ser per tothom.

-Heu crescut al costat de Toni Albà. Com heu evolucionat?

-Toni Albà i jo érem del matiex poble, però ell és un poc més gran En un moment donat, quan jo vaig veure que em volia dedicar al teatre, el vaig anar a cercar amb uns amics per tal que ens donàs un cop de mà en una obra que volíem fer. I ell, que és una moto vivent, sense conèixer-nos gaire, ens digué: «Demà a les tres a casa meva. Portau xandall». I allà ens va ensenyar a improvisar i d'aquells horabaixes en sortí Brams o la kumèdia dels herrors, el meu primer treball professional i l'obra que més vegades he representat a la meva vida.

-Vós que heu fet feina molts d'anys a França... existeix de veres un humor català o mediterrani?

-Crec que sí. El fet de veure la mar cada dia al matí i tenir aquest clima agradable, segur que ens canvia la manera de ser.

-Non Solum també es va traduir i estrenar a França en francès? Vàreu notar cap canvi en les reaccions de la gent o en la ductilitat de les paraules?

-La veritat és que sí. A França s'ho miren més estona abans d'esclafir a riure. Són més intel·lectuals i respectuosos. Potser era pel fet que estan més acostumats a veure'm en el cinema i no els encaixava dins aquest gènere tan còmic. I pel que fa a la llengua, sí que és cert, i és ben curiós, que jo sovint em trob molt més lliure parlant en francès que en català. Com no és la meva llengua, no em fa res de parlar-la malament, potser.

-La vostra relació amb França és també ben curiosa. Després d'haver-hi fet carrera, com us veu la gent d'allà?

-Sí que ho és, de curiosa. Jo parl el francès amb accent català, però form part de la família i ells em veuen com un actor francès. És estrany.

-No és el primer pic que actuau a Mallorca, quina sensació us fa el públic illenc?

- És tot el contrari del públic francès. Sou fabulosos. Aquí la gent està desacomplexada, té ganes de riure i no li importa expressar-ho.