Mallorca és la seva font d'inspiració i, com un fill pròdig, retorna a l'Illa quan vol «aïllar-se» per escriure. Sergi Belbel (Terrassa, 1963) ja no concep crear en cap altra contrada que no sigui aquesta i, sovint, visita la nostra terra per assumptes professionals, familiars i d'esbarjo. Una barreja de totes tres és el que ha fet aquesta setmana aquí, on ha profitat la seva estada a l'Illa per acabar de perfilar la representació d'A la Toscana, l'obra que ha creat i dirigeix amb el Teatre Nacional i que el proper 11 de gener aterrarà al Teatre Principal.
Amb un repartiment d'excepció, encapçalat per Jordi Boixaderas, Belbel torna als escenaris amb una història carregada de drama i d'humor àcid. «Un arquitecte, Marc, veu caure tot el seu món de cop i volta i sense motius aparents». Amb aquestes paraules el director defineix l'essència d'aquesta obra, en la qual mostra com un home que ho té tot per ser feliç comença a somiar desgràcies i coses terrorífiques. «L'estat de Marc és un estat d'angoixa constant: en realitat aquesta història explica una malaltia del segle XXI i de la societat avançada», assegura.
Belbel fixa la solitud i la mort com dos dels ingredients d'aquesta obra, que s'estrenà fa dos mesos en el Festival de Tardor de Catalunya i que de llavors ençà ha voltat pels escenaris del Principat i de la Fira de Frankfurt. Jordi Boixaderas hi encarna el paper d'aquest home «turmentat pels seus dimonis interiors», com el defineix l'autor, i serà a partir de la seva mirada i de la seva manera de pensar que es desenvoluparà tota la història narrativa. «Marc hi combina escenes reals de la seva vida plàcida i feliç amb altres projeccions de la seva ment», assegura.
La Toscana, paradís europeu, és el punt de partida d'aquesta història. «La seva relació sembla trobar-se en un carreró sense sortida i anar a la Toscana podria semblar una solució. El retorn a casa precipitarà el protagonista en un infern personal», explica Belbel. Dirigida a un públic més aviat jove, l'espectacle de Belbel es desenvolupa a manera de «trencaclosques» on la imaginació i els sentiments de l'espectador tenen un paper clau. El joc de ments entre actors i públic torna a ser cabdal en la nova obra del director català.
