algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
22°

Cireres d'Iznik

Arip tenia un camp tot ple de cirerers als voltants d'Iznik que, gràcies al bon clima de la regió, cada any donava una esplendorosa collita primerenca. Les cireres, grosses i amb el pinyol ben petit, passaven ràpidament del verd aspre al vermell fosc i ple de sucre.

Un cop a punt, les dones de casa en colliren un dia sencer, de cireres. Quan tingueren tots els cistells plens a la vora del camí, ell carregà el vehicle de segona mà que havia comprat a un veïnat que treballava a Europa. Feia goig, la vermellor de la fruita a punt de ser portada a Istanbul. A l'antiga Constantinoble hi podria guanyar moltes lliures. Perquè allà, entre els turistes i els habitants, molt afeccionats a menjussar a totes hores del dia, despatxaria la mercaderia ràpidament. Si no lo podia vendre a l'engròs, ho faria a la menuda ell mateix obrint la porta del darrera del cotxe i mostrant el gènere.

Ja llest, posà el tassó amb el te al costat del volant i sortí dels camps de conreu. Per la finestra cridava: "Ja ens veurem en tornar! A Orhangasi hi arribà quasi sense adonar-se'n. Allà hagué d'anar amb esment i esperar un poc, perquè per la carretera de Bursa hi havia més trànsit del que és habitual. Xuclà un glop de te. Tenia el negoci clar i volia arribar d'hora a la ciutat. La fruita estava collida just en el moment precís, ni verda ni massa madura, i era millor no perdre temps. Bile bile d'Ibrahim Tatlises, sonant per la ràdio que acabava d'engegar, li portà el xiular als llavis. Li agradava molt, Tatlises; un poc curd i molt popular. Respirà tranquil, quan aconseguí ficar-se entre els autocars de les empreses Kamil Koç i Úlüdag, Llavors era un moment, arribar fins al vaixell que va de Yalova a Kartal.

A l'esplanada hi ha massa vehicles per embarcar, pensava. No, possiblement tot era normal i només ho veia així perquè tenia ganes d'arribar. Si ni tan sols no feia dues hores que havia sortit del camp de cirerers, allà a la vora del llac! Sospitava si a Istanbul hi hauria un partit de màxima rivalitat, entre el Galatasaray i el Trabzon, potser, que provocàs aquell moviment.

Aconseguí embarcar al quart vaixell. Un cop a bord, volgué encetar el negoci; així si venia alguna cosa ja seria feina feta.

Aparellà les balances i a un tros de cartó hi escrigué: a 500000.Cinc-centes mil no era un preu car, per aquella fruita, com perles de sucre vermell, deia. Primer passà el conductor d'un autocar, ple de gent somnolenta i ampolles buides, que venia d'Esmirna, i n'agafà dues o tres, se'ls posà a la boca, mossegà amb gust i, tot just escopits els pinyols a la mar, en comprà mig quilogram. Hi acudiren uns quants clients més, i tots tastaven abans. Discutien un el preu i les tornaven a provar. Uns al·lots s'encalçaven i es tiraven els pinyols que, estrets entre l'índex i el polze, anaven a parar quatre o cinc metres lluny.

Quan el vaixell començà a alentir la marxa perquè arribaven a Kartal, ja s'havia posat dins la butxaca uns quants milions. No era molt, però ajudaria a pagar les despeses de combustible, del vaixell i del peatge del pont Ataturk entre Àsia i Europa. Sort del vaixell, perquè si hagués fet la carretera que vorejant la mar passa per Izmit, vés a saber on seria!

De nou a terra allò estava fet. Fins a Istanbul hi posaria unes dues hores, potser? Clar, tot depenia de com estigués la circulació; i aquell dia n'hi havia molta. I no eren imaginacions, ell coneixia molt bé la ruta. Una altra cançó, Öyle özledim ki, li cridà l'atenció: era Bülent Ersoy, que havia aconseguit gran popularitat. Abans era un home, que s'operà a l'estranger i, ja dona, li costà ser acceptada al seu país. L'havia vista per televisió, i la veritat és que li agradava. Tant, que a mitjan cançó hagué de moure una mà per tal d'orientar l'excitació que creixia. Agafà una cirera ben grossa i se la posà dins la boca, li passà la llengua per la pell tibant i, amb els llavis estrets, estirà el capoll fins que la fruita rodolà entre llengua, paladar i dents fent un naufragi de saliva. Veia el rètols que anunciaven Edirne, i pensava això si que està lluny. Llavors en venia un altre: a Istanbul 40. Mirava el comptaquilòmetres: si al principi en feia un per minut, aviat li calien dos minuts o més. Encara més lent seria travessar el pont sobre el Bòsfor. Es va adonar que quasi no passava cap vehicle en direcció contrària. Si en venia cap és que anava entre dos punts de la part asiàtica, cosa rara.

Amb alegria comprovà que la pista d'asfalt, encadenada al pont que s'apropava, s'aixecava del terra. No, ara no s'apropava, perquè des de feia una bona estona estava aturat. Al davant hi tenia una interminable fila de vehicles immòbils, amb les portes obertes i els conductors enfilant-se allà on podien per tal de veure què passava. Maleí el temps que, sense cap necessitat, s'havia enredat a Iznik.

Amb la porta mig oberta es girà envers el carregament de cireres i n'agafà una grapada. Se'n posà unes quantes dins la boca i sortí del cotxe.

"Què passa? "demanà al conductor d'un vehicle de l'empresa Kamil Koç, que tenia més bon punt d'observació.
"No ho sé "contestà amb el cap tret per la finestreta", però ningú no es mou.
Arip es posà prop de la ràdio esperant distreure's amb les cançons de Tatlises, d'Ersoy o de qualsevol altra. El locutor anuncià que l'entrada a Istanbul per la part asiàtica estava «quasi» col·lapsada. Els transbordadors del trajecte Úsküdar-Eminonü (Àsia-Europa) tenien cues de milers de persones. Sonaven unes sirenes.

"Que heu sentit la ràdio? "preguntà al conductor de Kamil Koç, que es mantenia frec-no-frec amb el seu cotxe ple de cireres, alhora que n'hi allargava una grapada.

"Gràcies, semblen molt bones "li digué quan ja en tenia dues dins la boca". Ara mateix ho he sentit, quan han aturat la música.
En un minut l'entorn es convertí en un guirigall de músiques i notícies de les ràdios dels vehicles. Uns centenars de metres més lluny els cotxes es movien una mica; poca cosa, pam a pam. Llavors, quan tothom ja havia pujat als vehicles i es lluitava per tal de no perdre cap mil·límetre de carretera guanyada, una emissora digué que s'havia confirmat la notícia referent a la decisió dels ministres europeus, reunits a Brussel·les, de donar visat comunitari a tothom que estigués dins la part europea del país; que Europa s'acabava a la cinta del Bòsfor que va de la mar Negra a la mar de Màrmara. Des d'Ankara el govern contestava demanant si estaven bojos, els ministres europeus: per l'absurd del seu plantejament i pel caos que havien provocat. No hi havia qui ho aturés, allò. Tothom se n'anava a «Europa». El territori, de Trabzon, Erzurum, Van, Urfa, Gazintemp, Adana, Antalya, Aydin, Esmirna, Bursa,... estava convuls, amb la gent agafant l'imprescindible per arribar a temps a Europa. I els bells paisatges de l'est o els blaus de la costa mediterrània, és que no valen res?, reflexionava en veu alta des d'un programa de ràdio un foll europeu que feia uns anys que s'havia instal·lat a Anatòlia. Teniu tanta història"deia", tants paisatges i tanta cultura, que no ho podeu abandonar. Què serà de Perge, Termessos, Priene, Milet, Efes,...?

"Sents aquest? "cridà un desconegut que tenia la ràdio a tota pastilla". Segur que és propaganda d'Ankara.

Amb la càrrega que lluïa dins el cotxe, Arip pensava que si la situació no s'aclaria, la fruita es faria malbé. Hauria de tornar a Iznik amb passaport europeu? Girar cua era impossible. Hi hagué un avançament considerable, perquè decidiren obrir tot el pont només per entrar. Enfollits, els conductors dibuixaven maniobres arriscades per guanyar metres que els portaven al món somniat que ara, com un miracle, estava a tocar de mans.

El cotxe d'Arip, anguila dins un camp d'alfals acabat de regar, feia jocs malabars entre altres vehicles que, potser amb conductors més prudents, es limitaven a no deixar-se robar gens de terreny. Sentia que una emoció li enrampava tot el cos. Iznik, amb el llac voltat d'arbres fruiters i hortalisses, les muralles de la ciutat amb les desenes de torres, el hamam que visitava els divendres i el bar discret on es reunia amb els amics a menjar meló i raïm que acompanyava la cervesa o el raky, ja era un record antic i llunyà. La família, també.

Jugant-s'hi la pell havia aconseguit situar-se al mig del pont. És a dir, estava igual de lluny d'Àsia que prop d'Europa. Per sota d'aquella carretera, sostinguda amb resistents cables d'acer i estirada entre dos continents, les sempre inquietes i perilloses aigües del Bòsfor anaven plenes de vaixells que navegaven entre les dues bandes. Feia hores que Arip no es preocupava massa de si la carrosseria del cotxe sofria algun desperfecte, l'important era arribar. Talment en càmera lenta va veure com l'empenyia el vehicle que tenia al darrera, i que el frens eren insuficients per parar aquella força impacient que venia de centenars d'altres, que també maldaven per travessar el pont. De primer volia sortir a renyar al conductor del vehicle que l'esclafava, però comprovà que tothom estava igual. Un esfereïdor soroll de ferros i vidres trencats se sentí de punta a punta del pont. Anà a obrir la porta, però amb la pressió havia quedat bloquejava. Retirà els vidres romputs per deixar respirar la fruita, llavors ell mateix sortí per la finestra. Sort que estava a la vora de la barana, just al lloc destinat als caminants que s'atrevien a passar el pont a peu, ja que allò anava per llarg i, al menys així, no es sentiria tan estret.

Mirà la fruita i no hi pensà més: muntà la parada damunt el cotxe i, com que era migdia, ben segur que tindria acceptació. Encara tenia el cartó on hi havia escrit 500000. Un cop despatxat ràpidament el primer cistell, sobre el cinc hi posà un set. Tothom tenia gana i no hi havia competència. Per si fos poc, el temps havia canviat i el matí assolellat havia donat pas a un vent fred, amb un intermitent plugim quasi glaçat. Coses d'Istanbul. La gent, que no donava raó a menjar cireres, escopia els pinyols allà mateix. Al terra ja n'hi havia un munt. *** Amb molta freqüència se sentien els cruixits dels vehicles que es premsaven un contra l'altre. Centenars de persones, amb bicicletes o motos, també les que ja havien deixat els cotxes o se n'afluixen dels transports regulars, intentaven passar per les voravies del pont. Com que tot anava molt lent, Arip acabà la mercaderia quan damunt el cinc inicial hi havia un vint. Mai no havia pensat arribar a vendre a aquell preu. Llavors veia el cotxe, que donava per perdut. Les noticies, contradictòries i no massa bones, arribaven gràcies als aparells de ràdio que s'havien salvat.

Per sobre els cotxes aparegueren els venedors de premsa, perquè Sabah, Milliyet, Comhuriyet, Radikal, Hürriyet, Posta, Turkyie, Malatya,... havien fet edicions especials. Duen grans fotos en color que ni la mateixa gent que estava atrapada reconeixia. Abans majestuós i segur sobre l'aigua, vist a la fotografia que apareixia a les primeres pàgines, el pont d'Ataturk semblava una maqueta on s'hi ha aturat un eixam d'abelles. Detalls ben concrets sobre la situació no en donaven, però semblava que els ministres seguien reunits a Brussel·les, i el govern turc a Ankara. Les televisions internacionals havien posat les parabòliques sobre les torres de Rumeli Hisari i ho emetien en directe. Estret contra la barana del pont, Arip mirà les petites embarcacions "com una closca d'ou, les veia" que intentaven travessar des dels ports asiàtics fins als europeus; turcs, però dins Europa. N'estava ple. Una xocà amb un gran vaixell que venia de Geòrgia. Amb la topada, la gent anà a parar a l'aigua i desaparegué. El capità havia fet una maniobra ràpida, però tirés per allà on tirés, arreu hi havia embarcacions. El de les cireres aclucà els ulls per no veure tres embarcacions més engolides per les corrents.

El vent i la pluja havien augmentat. Un helicòpter, amb una càmera enregistrant, feia passades; fins que les condicions meteorològiques aconsellaren abandonar. Allà, amb aquell temps i el terra ple de pinyols que relliscaven, no havia qui hi estàs. Però de moment no tenien sortida. Encara es sentien nous sorolls, amb trencadissa de vidres i crits.

Milers de persones, que perdien l'equilibri en trepitjar els pinyols banyats per la pluja, esclafaven Arip contra els ferros pintats de gris. S'enfilà un poc per un cable, perquè ja ni podia respirar. Notà moltes mans per tot el seu cos. L'empenyien o l'agafaven? Tot havia arribat al límit i ni el pont no podia aguantar aquella massa de gent i vehicles. El primer que arribà a l'aigua fou el d'Iznik, darrera tota la resta.

Un comitè d'ajuda internacional decidí que s'havia de construir un pont nou amb l'ajut de tothom. Volien que la via de comunicació entre Europa i Àsia fos una cosa emblemàtica i, per això, ho encarregarien a un especialista en ponts com escultures. Una obra gegantina que costaria diners, i molt de temps.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.