És, per molts navegants, el veler lleuger més elegant i bell que encara es pot veure a la mar Mediterrània. És el dragó, un vaixell de nou metres d'eslora que només amb la força del vent i la mestria de sis mans es governa. Dels antics, dels originals construïts de fusta, només en sobreviuen tres a Mallorca, i un és de Pep Sirvent. L'escultor català, amant de la mar i necessitat de la seva pau, és un apassionat de la navegació, afició en la qual es refugia quan vol inspiració, descans o simplement un altre punt de vista. I és per això que quan li van regalar un vell dragó francès, considerat la classe aristocràtica de la mar per història, estètica i dinàmica, no s'ho va pensar dues vegades a l'hora d'enllestir-lo per fer-s'hi a la mar. Al seu taller de Santa Maria del Camí, Josep Maria Sirvent (Llívia, 1957) té el seu dragó, una peça gairebé única, de museu, la restauració del qual ha esdenvigut una passió per ell. «Enmig de les meves escultures de ferro i granit, enmig de la preparació d'exposicions i viatges, enmig del meu taller, tinc la Gemma, el meu dragó, amb el qual treballo en aquells moments de reflexió enmig de la creació. És preciós, una joia, i a més quan estigui llest serà per a mi, per navegar».
Això de Sirvent i el seu dragó fou un «enamorament sobtat». Li van regalar fa tres anys a Bordeus, dins el marc de la seva exposició Escultures 1990/2003, que presentà a la «clàssica» localitat francesa. «Els responsables del Museu de la Base Submarina de Bordeus, com a agraïment, em van regalar un antic veler que era allà i que s'havia construït el 1957, just quan jo vaig néixer. De seguida vaig pensar a restaurar-lo per navegar-hi. Malgrat el deteriorat estat original, la bellesa de la seva línia em captivà i me'l vaig endur. Conservava totes les peces, només metall i fusta. Durant sis mesos he fet feina de condicionament del buc i la quilla, però a partir d'ara el meu mestre d'aixa, Miquel Clamor de Pollença, m'ajudarà en la tasca més tècnica». L'artista no pot amagar admiració quan mostra la seva joia, i es nota que l'estima. Per això li ha posat el nom de la seva dona. «Mira la fusta amb què està construït, és caoba d'Hondures, la millor del món», diu amb orgull, i afegeix: «Vaig molt alerta, el tract com una peça única. Gaudesc fent-hi feina. Aquesta obra és per a mi, no la gaudirà ningú més». Tanmateix, em convida a comprovar com es comportarà a la mar quan estigui curat del tot. El vaixell allà dalt, enmig d'un immes loft de producció artística que serà venuda, enmig de metall i pedra, a la vora de la seva Porta del Mar, la gegantina escultura que en poques setmanes viatjarà cap a Ciutadella i que esdevindrà un «punt de referència» del port menorquí.
