Transcorria l'any 1958 quan la revista Pulgarcito va donar l'oportunitat a Francisco Ibáñez de crear una sèrie. Només li va demanar una cosa: que estigués protagonitzada per dos detectius no gaire llestos i que un d'ells usàs algun tipus de disfressa. Aquesta petició es va transformar en un dels fenòmens del món del còmic espanyol més duradors i famosos: Mortadelo i Filemón. Ara, l'editorial mallorquina Dolmen acaba de treure al mercat El mundo de Mortadelo y Filemón, on Miguel Fernández Soto repassa la biografia d'aquesta peculiar parella de detectius.

En el 2000, Miguel Fernández va publicar Mortadelo y Filemón, cuatro décadas de historietas. Era una primera passa que amb el temps s'ha convertit no només en una segona part, sinó en «un llibre més profund», segons l'autor. «Volia començar des de zero, anar descobrint tot de nou».

El que més li va cridar l'atenció va ser que fins el 2000 «ningú no havia pensat a repassar la història de la parella de detectius, ni tan sols després de la pel·lícula de Guillermo Fesser». Fernández atribueix aquest fet a dues qüestions: «Ningú no havia anat per feina i ningú no havia aconseguit obtenir la informació necessària». Fernández sí que aconseguí la motivació i la documentació, estudiant i analitzant els personatges des dels seus inicis fins al present.

Documentació
«El llibre es nodreix bàsicament de les historietes i d'informacions que he anat recopilant durant set anys». No va parlar amb Ibáñez, no gaire donat a concedir entrevistes, però sí que es va posar en contacte amb el seu entorn. El resultat és «una visió global de Mortadelo i Filemón» que permet veure'n «l'evolució». «Els dos detectius han canviat amb els anys. La manera de fer d'Ibáñez i el fet d'incloure elements d'actualitat a les seves vinyetes han permès la seva permanència, la seva adaptació als nous temps». Fins i tot «han guanyat nous adeptes» i ha aconseguit «mantenir els lectors de tota la vida i atreure els joves».

Francisco Ibáñez es va inspirar per a la creació de Mortadelo i Filemón en una iconografia popular utilitzada prèviament en la literatura i les historietes de l'Estat espanyol. En l'aspecte gràfic, «el referent de Filemón és Sherlock Holmes, encara que el de Mortadelo no s'ajusta exactament al del seu ajudant Watson, metge d'edat madura, més aviat baix i amb quilos de més». El llibre recull els primers esbossos realitzats per Ibáñez i els possibles noms que es van estudiar: «Mr. Cloro y Mr. Yesca, agencia detectivesca»; «Ocarino y Pernales, agentes especiales»; o «Lentejo y Fideíno, detectives finos».

Amb encant
Quan el dibuixant va presentar la seva proposta a la revista, l'editorial de la publicació, Bruguera, els va registrar com «dos personatges, un dels quals representa un home de mitjana edat, calb i dotat únicament al crani d'alguns cabells aïllats, mentre que l'altre representa també un home de mitjana edat, completament calb i dotat d'un enorme nas sobre el qual cavalquen unes ulleres; a la seva indumentària destaca el coll de la camisa, de proporcions notablement exagerades i que cobreix la part inferior de la cara». Era el principi d'uns personatges «amb encant» que s'han guanyat l'afecte dels lectors al llarg dels anys. «Ambdós són uns perdedors, uns barroers quan treballen, circumstàncies que fan que la gent s'hi pugui veure reflectida o que se'n senti atreta», segons Fernández.

«A la capacitat d'Ibáñez de connectar amb el lector i de mantenir l'interès resideix, almenys, una part de l'èxit continu i sense fissures dels seus personatges». En el llibre, Fernández mostra com es va consolidant aquest èxit d'una forma cronològica, començant pel naixement de Mortadelo i Filemón i acabant en el present i en la permanència d'ambdós en altres mitjans com el cinema, els videojocs o internet. «L'esperit de les seves aventures rau en els gags continus, en la successió ràpida d'històries», assegura. Unes històries que van començar per encàrrec i que avui ocupen un lloc destacat en el món del còmic.