J.CABOT. Palma.
En ple debat sobre la crisi de la indústria discogràfica, Kiko Veneno va publicar un manifest a la xarxa d'Internet en el qual confessava el seus esclavatges amb la seva discogràfica fins aleshores. Quatre anys després de la seva sortida de BMG, publica El Hombre Invisible (Elemúsica/V2, 05) i assegura haver notat la diferència positivament: «Hem tingut molta més publicitat i més promoció que en discs anteriors. També era un disc més esperat i tots hem realitzat un esforç personal», explica el músic, que actuarà demà en el Festival Indirama.
Al costat dels germans Amador va formar Veneno; la seva combinació de la irreverència del flamenc amb el desvergonyiment del punk el va convertir en una icona dels anys vuitanta. I continua en aquest estat. «Intent veure el món de manera irreverent, díscola. Em serveix per despullar el món i veure-lo objectivament, sempre partint del dubte. Ara veig les coses des d'un punt de vista més filosòfic, d'agraïment». Entre la publicació d'Un ratito de gloria (BMG, 2001) i aquest El Hombre Invisible ha continuat tocant en directe i ha fundat la seva pròpia discogràfica, Elemúsica.
En el nou àlbum ha provat coses noves: «Hi ha algunes cançons amb les quals abans no m'hauria atrevit. He posat ritmes de bluse o una mica de gospel, una cosa que no havia fet mai. També hem provat ritmes carnavalescs. Potser hi haurà una mica menys de to flamenc en aquest treball».
Malgrat tot, el seu accent continua sentint-se i es converteix en un rastre impossible d'esborrar amb el qual cus poesia i festa. «De cada vegada cant més andalús. Quan començava intentava dissimular l'accent, però cada vegada em surt més», assegura un artista que connecta amb un públic molt ampli.
