Gairebé 50 anys després de la publicació de la seva primera obra, Péndulo, l'escriptor mallorquí Cristòfol Serra Simó torna a l'actualitat amb el premi Faula, que guardona la seva obra El don de la palabra (Cort, 2004). La seva particular manera d'escriure ha tengut també el reconeixement de tota una trajectòria traduïda íntegrament al francès, però també amb algunes de les seves obres en italià, alemany o anglès.

-Fer una mirada per internet sobre vós omple d'elogis la vostra obra a qui us desconeix. Què en pensau?
-No don gaire importància a la quantitat ni a l'extensió sinó a la qualitat. Una vegada, Picasso va dir una cosa en relació a l'Espanya literària i que em va fer molta gràcia. «Tot tan llarg, tan llarg». Si no, mira e Quixot. Enorme. Encara es manté el culte a l'extensió, com als bestsellers. Vaig conèixer una senyora que no es comprava un llibre si no tenia més de mil planes.

-Però la vostra, és una literatura que escapa de les grans extensions...
-A partir d'un moment determinat hi ha una part de la literatura marginal que tendeix al laconisme, a la brevetat. És un corrent que existeix a Europa però que a Espanya té menys representació. Sí que va existir durant la República. Jo pertany a una tradició fragmentària, antiga i que ve d'Heràclit i que també es troba dins la literatura romàntica. Per això vaig fer el llibre Efigies, per fer un recull d'aforismes. Aquí se'ls confon amb les màximes i no tenen res a veure. El pensament de l'aforista ha de tenir ales.

-És aquesta la llibertat que impera en la vostra escriptura?
-Prenc una posició poètica i crítica en moltes coses. Crec molt en la màxima de Confuci que diu que els concisos mai no s'equivoquen. Per això no tenc la mateixa admiració cap a la novel·la que molts tenen. L'estil profús ens du a la confusió.

-Aforismes i poesia acosten el lector a Cotiledònia?
-Clar. Són històries curtes que amb un caire lúdic s'acosten a l'aforisme i això et permet el desbarat, ja que rompre amb la lògica és sempre rompre amb allò seriós, allò absolut. La paraula es converteix en una espècie de so. A Viatge a Cotiledònia primer inventava la paraula i després la història.

-Tot i aquest aspecte lúdic mai no heu deixat de banda la crítica.
-És una crítica que duc dins mi i la mostr a la meva manera. El realisme és menys artístic. la meva concepció del món va trencar amb la filosofia occidental i es va interessar per l'oriental, i per la Bíblia d'una manera distinta de l'ortodoxa. Per això vaig reescriure la història de Jonàs i vaig dissertar sobre l'Apocalipsi. Lluny del que pensen algunes sectes, aquest no és un llibre que anuncia, una profecia, sinó una denúncia de la civilització monstruosa i mercantilista que no som capaços de millorar; la gran Babilònia, la gran prostituta que ja va explicar Dante. Tenim la sensació de viure davall d'alguna cosa que ens amenaça i avança l'ensorrament ment de la societat.

-Per això us fixau més en les coses petites i en la senzillesa?
-Sí, com la filosofia taoista. Ja ho dic en el meu Diccionario de signos, citant Lao Tse en la seva manera d'entendre que «Percebre el més petit: aquí hi teniu la clarividència». Això no vol dir que em passin desapercebuts la magnitud de certs problemes. És com l'astrologia. Sempre m'han interessat els llenguatges entenedors fora de la conceptualitat. L'hermetisme perquè sí és una bajanada. Puc dir sense vanitat que mai no he aspirat a l'èxit. Com diu Pio Baroja, són les dones les que el volen. Som molt sincer i escric el que sent.

-Després de tota una vida dedicat a la docència de la Filosofia, com veis el món?
-No he arribat a cap conclusió definitiva. Tot el que passa és part del cicle judeocristià que s'ha de consumar. El món mai no es reduirà per la via material, i per mi el progrés sempre s'escriurà en minúscula. Mallorca és un bon exemple dels resultats d'aquest cicle. Jo ja tenc la vista malament, d'ara endavant em dedicaré a continuar traduint i revisant les meves obres.