«La televisió només parla malament de la xarxa internet perquè és el seu enemic natural, és el rival. Les informacions que apareixen sempre són negatives perquè el que volen és que els pares es preocupin i els nins tornin a mirar la televisió i a xupar anunci, sempre és una visió interessada». La frase pertany al crític d'art Nilo Casares, que ahir va inaugurar el cicle de conferències que dedica al Net.Art l'espai de formació Cultural de Sa Nostra.

Casares és crític de l'art que es produeix en xarxa i publica regularment les seves crítiques al lloc web Ubicarte.com, a més d'en diverses publicacions de suport paper. Ha comissariat exposicions sobre aquesta manifestació artística i és promotor de l'art en xarxa. «Fer crítica de l'art en xarxa no és complicat. Les obres són allà i es poden veure, el que passa és que no hi ha galeries ni museus i pertanyen en tot moment a la xarxa. Jo la veig i després la penjo a les diferents planes», explica Casares.

Per al Net.Art la seva explicació és molt més senzilla encara: «Es tracta de l'art que està a la xarxa i que necessita d'ordinadors interconnectats. Aquest art només existeix a la xarxa, no està allotjat en cap lloc concret». Sobre el que fa a les tècniques i als estils, la paraula diversitat és la millor definició. «Hi ha de tot, perquè la xarxa dóna per a molt. Hi ha artistes que reflecteixen el mitjà i les seves complicacions, altres que cerquen una pobresa de recursos molt importants, altres creen metàfores molt elaborades i fins i tot alguns són activistes polítics molt considerables».

A nivell de recursos també ens podem trobar de tot, dependent dels mitjans dels països d'origen i de l'artista. «En aquest sentit també ens podem trobar absolutament de tot i és un col·lectiu format per filòsofs, cineastes, molts d'informàtics, un col·lectiu que destaca pel seu eclecticisme i també destaca perquè hi ha moltes de persones autodidactes. Avui dia això s'ha perdut per mor de les escoles d'arts plàstiques. Ara qualsevol que es llicencia es pensa que ja pot ser artista i en aquest món la cosa és molt diferent».

Com també és diferent el públic amb el qual pretén connectar l'art en xarxa. «En principi el que s'està fent és crear un llenguatge nou per connectar amb un públic nou, i això és nota en la mesura que hi ha molts de joves interessats, encara que a les persones majors també els agrada».

Les principals dificultats són per als creadors. Si en els anys vuitanta «el que es feia i estava de moda era el videoart ara és l'art en xarxa. Hi ha col·leccionistes comptats i els artistes viuen bàsicament de cobrar pels drets d'enllaç a les seves obres a les exposicions», explica Casares.