La política editorial catalana entre el 1939 i el 1962 i la relació de Francesc de Borja Moll amb el món acadèmic centraren les dues darreres conferències del Congrés Internacional Francesc de Borja Moll, i que foren pronunciades, de manera respectiva, per Joaquim Molas i per Aina Moll. El simposi va tenir un colofó de pinyol vermell quan el pianista Joan Moll, fill del lingüista, oferí un concert a l'auditori del Palau March basat en Les músiques de Francesc de Borja Mol.
El doctor Molas va ser l'encarregat d'obrir foc amb una llarga exposició en la qual mostrà el seu art en la retòrica i que va agradar molt als assistents. Molas començà la seva conferència explicant que els anys 39 i 62 són dos anys decisius en la política editorial. «En el primer cas, perquè hi ha un canvi radical del panorama anterior amb la victòria de Franco. En el segon cas, perquè hi ha un punt d'inflexió marcat pel sorgiment d'Edicions 62 i d'Aimar-Proa i perquè s'acaba la tasca deDiccionari Català-Valencià-Balear.
L'estudiós català també va explicar que, en el marc d'aquest període, hi ha dos anys decisius: el 1946, en què com a conseqüència de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial el règim s'ha de resituar en un món nou «i dóna els primers permisos per publicar»; i el 1954, en què arran dels acords del 1953 amb els EUA i amb la Santa Seu ha d'afluixar una mica. «És també l'any del naixement de la Biblioteca Raixa».
Molas remarcà que entre el 1939 i el 1946 hi hagué molta d'edició en català a l'exili. «A l'interior ens trobam amb publicacions clandestines i amb edicions d'autor, bàsicament de poesia i llibres de bibliòfil». La gran majoria de volums s'havia de vendre amb «dades falses a les llibreries de vell». Des del 1946, es comencen a donar els primers permisos per publicar, però s'hi prohibeixen els assaigs, les traduccions i la literatura de gran consum. «Llavors, feia falta reinventar la indústria editorial amb tota la seva maquinària, restablir lligams amb el passat, la recuperació d'un públic pendent i arribar a un públic nou i aconseguir més atenció dels mitjans de comunicació».
En la part final de la intervenció, Molas va analitzar el paper del Moll editor i va assegurar que la Biblioteca Raixa, amb els seixanta volums que va treure al carrer fins el 1962, «es marca uns objectius ideològics i estètics que són una síntesi de la literatura catalana de l'època. La col·lecció se centra en la novel·la i l'assaig i s'hi pot veure una aposta clara per publicar autors joves que després influiran, anys més tard. Estèticament és una col·lecció eclèctica, amb autors ben diversos».
Per la seva banda, en la seva conferència Aina Moll va ressaltar la feina pedagògica realitzada pel seu pare i la seva «preocupació» per conservar la «unitat de la llengua, evitar la segregació i ensenyar un model de llengua a les Illes» que els servís per estar «en contacte amb la literatura catalana». Moll va definir l'activitat del seu pare «com una mescla d'acció cívica i de foment concret de la universitat». Per acabar, la filòloga va destacar que allò que pretenia el seu pare era «aconseguir una llengua catalana unitària sense problemes i que recobràs el pes que tenia a l'Edat Mitjana».
