Mor als 60 anys a Vigo l'escriptor, catedràtic i editor Carlos Casares

Nascut a la localitat de Xinzo da Limia, a la província d'Orense, Carlos Casares era llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Santiago, professor de l'Institut Santo Tomé de Freixeiro de Vigo, ocupà la Càtedra de Literatura a l'Institut de Cangas del Morrazo (Pontevedra) i més tard passà a exercir la docència a la Universitat de Santiago.

Escriptor de novel·les i contes com Vento ferido (1967) i As laranxas mais laranxas de toda las laranxas (1973), havia col·laborat en diferents mitjans de comunicació i revistes literàries, i per la seva tasca periodística rebé el 1995 el premi Julio Camba de Periodisme.

El 1972 va editar Xoguetes para un tempo prohibido, obra amb la qual va aconseguir el I Premi Galàxia de 1975 i el Premi de la Crítica 1976. Obtingué, el novembre de 1977, el premi d'assaig Ramón Otero Pedrayo, en la seva primera edició, per la seva obra Vida e obra de Otero Pedrayo. Fou escollit membre de la Real Acadèmia Gallega, el maig de 1978, en substitució de l'historiador Jesús Ferro Couselo.

Dins del gènere de la narrativa va escriure Ilustríssima de 1981 i Los oscuros sueños de Clío de 1984. El 1987 va publicar Os mortos da aquel verano obra per la qual va ser nomenat candidat al Premi Nacional de Narrativa 1988. També va escriure diversos llibres per a la Real Acadèmia Gallega, com: Francisca Herrera Garrido (1987), Ramón Otero Pedrayo, vida e obra (1988). Altres obres seves són: Este e Toribio (1991), Toribio contra o professor Smith (1991), O can Rin e o llobo Crispín -traduïda a diversos idiomes-, i Ourense de auga e pedra (1990).