L'escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) s'ha convertit en la segona dona que rep el XXXIII Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que, des de 1969, concedeix Òmnium Cultural. Dotat amb 10.000 euros (1.660.000 pessetes), es concedeix «a una persona que per la seva obra literària i científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans». L'autora va expressar ahir la seva sorpresa i satisfacció per l'atorgament del premi, alhora que va lamentar la mancança de dones en el seu palmarès. «La nostra societat és així», assegurà Pàmies. Només Mercè Rodoreda havia assolit el guardó, el 1980.
El jurat format per Joan Becat, Max Cahner, Josep Gifreu, Agustí Pons, Josep Maria Puig Salellas, Oriol Riba, Jordi Sarsanedas, Dolors Oller i Teresa Rovira atorgà per unanimitat el guardó a l'autora de Gent del meu exili, en substitució de Josep Vallverdú, guanyador de l'any passat. El president d'Òmnium Cultural, Josep Millàs, reconegué que havia recomanat premiar una dona. De la seva banda, Pàmies manifestà que mai no ha estat crítica amb el Premi d'Honor, però «sí per algunes persones que no el reberen», com Josep Carner o Josep Pla.
En representació del jurat, el poeta Jordi Sarsanedas destacà «l'honradesa» de l'obra de Pàmies, bastida, principalment, en la seva experiència personal com a exiliada. Ella, per la seva banda, va assenyalar que la seva única pretensió literària ha estat esdevenir «una cronista del meu temps». Així mateix, Pàmies refermà el seu tarannà feminista i apuntà, respecte de la seva militància socialista, que el maig del 68 suposà un punt d'inflexió en la seva concepció: «Els joves d'aquells anys 60 descobriren que els seus pares els havien enganyat i, des de llavors, estic segura que res no és igual».
L'autora posseeix una extensa obra literària i històrica, basada, sobretot, en el seu periple com a refugiada política i important dirigent del PSUC, des que sortí de Catalunya el 1939, fins que hi tornà el 1971. La seva intensa carrera literària comença, veritablement, en retornar a Catalunya, publicant novel·les, dietaris i reportatges sempre amb un fons de testimoni de l'època, com Quan érem capitans, Maig de les dones i el recent Cròniques de comiat.
