algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

David Castillo: «La literatura actual no pot ser repic del fet per escriptors anteriors»

L'autor barceloní acaba de treure al mercat el poemari «El pont de Mühlberg»

64178

L'escriptor, crític i periodista David Castillo.

El darrer poemari de David Castillo, El pont de Mühlberg, no ha traït l'herència d'elegies i de barris barcelonins deixada per l'anterior Game Over, recull mereixedor del premi Carles Riba 1997. De fet, el mateix Castillo (Barcelona, 1961) reconeix que ambdós llibres són com germans bessons. Editat per Proa, El pont de Mühlberg és un còctel de la mateixa Barcelona i els records, més o menys recents, d'amics que ja no hi són i d'amors que han fugit.

"Molts dels poemes del vostre darrer recull citen un barri, un carrer, una plaça de Barcelona. Com influeix la ciutat en la vostra poesia? 
"Tots aquests llocs conformen una geografia anímica. No són llocs triats a l'atzar. Intento mostrar una perifèria humana, vital, existencial, que darrere té tot un rerefons mític del que vam fer en l'època que reprodueixo, el final dels setanta. La geografia de les barriades de Barcelona també connecta perfectament amb l'anterior recull, Game Over, perquè, de fet, els barris del Carmel, la plaça de les Glòries, etc., són els llocs que més m'estimo.

"El mateix pont de Mühlberg és al barri barceloní del Carmel... 
"Sí, està davant mateix del que era una antiga bateria antiaèria, a sobre de can Baró. Va ser un dels primers destins de les barraques que s'anirien instal·lant al barri del Carmel. Les darreres, precisament, van ser tirades a terra el 1992, pels Jocs Olímpics. Feien lleig... De fet, el que intento amb els emplaçaments és descriure un estat d'ànim. Aleshores, agafo un paisatge deprimit, castigat, per poder buscar paral·lelismes amb els meus sentiments. Observo la ciutat i veig que, de la mateixa manera que jo he perdut persones estimades, els llocs que ens van envoltar també s'han anat perdent.

"Deis, en una nota al final del poemari, que «El pont de Mühlberg» és una elegia per la mort d'amics que el van condicionar durant uns primers anys. 
"Bé, la darrera part del llibre és la més elegíaca. Es tracta d'uns tres o quatre amics que van morir, alguns d'ells, per la cara. I això fot... I em va afectar perquè m'agradaria poder"los continuar veient. Així que m'he quedat exclusivament amb la literatura per poder"los recuperar. Faig aquest exercici de duració que implica el fet de retornar espais de la memòria en què aquests amics encara són vius.

"Què en diríeu, pel que fa a la forma? 
"En primer lloc, crec que la literatura no és tan sols el joc malabar de les paraules sinó també el que aquestes et poden transmetre. A mi sempre m'ha agradat el toreig perfilat i acabadet i que, sobretot, hi hagi valentia. D'altra manera, tot quedaria com una pura qüestió estètica. Per altra banda, l'estil que utilitzo depèn del sentit. A vegades les vivències dures cal que siguin escrites també d'una manera dura, no es poden escriure com feia en Foix, amb provatures i experimentalismes...

"Feis poesia per comunicar? 
"Home, els poemes primer els faig per mi. Després, quan els publico, el meu desig és que aquests poemes arribin al major nombre de lectors possible. Sí que hi ha un anhel de comunicació evident i el que intento sempre és transmetre sentiments, ser sincer. Després, com els rebi la gent ja és un altre tema.

"Com va ser el canvi de la poesia a la novel·la amb «El cel de l'infern»? 
"De fet, el tipus de poesia que faig és molt narrativa. A més, la temàtica també és molt semblant. Aleshores, la prosa que faig també és una mica poètica. En el meu cas el tema dels gèneres literaris es difumina. Quan vaig decidir fer la novel·la vaig veure que necessitava un suport radicalment narratiu. I, quant a la poesia, llavors necessito un gènere més expressionista. Però si agafem alguns fragments d'El cel de l'infern, sobretot els que parlen de somnis o de drogues, allí utilitzo clarament un suport poètic. Així que hi ha una relació clara entre la meva poesia i la novel·la; en ambdós hi ha l'evocació no nostàlgica del passat amb la recuperació del record de persones que van viure l'etapa de la transició, per exemple.

"Recolliu algun tipus de tradició literària? 
"En relació amb Catalunya em sento pròxim a Fonollosa, Blai Bonet i el Vinyoli de la darrera època. D'espanyols, Juan Ramón Jiménez, Cernuda, Aleixandre; Pérez Estrada i Pepe Hierro, dels actuals. Tot, però, pres amb certa distància. El que valoro més d'un autor és que tingui veu pròpia perquè, a Catalunya, hi ha moltes còpies de tot, de Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Brossa... Cada escriptor ha de ser un món, així que la tradició poètica o literària ha de servir per saber el que s'ha fet i per intentar anar més enllà. No podem permetre que la literatura sigui una manufactura, un repic del que han fet els escriptors anteriors. Per altra banda, jo crec en un tipus de literatura supranacional, sense limitacions de llengua ni cultura. Qualsevol tradició que m'atregui la faré meva, sigui catalana, espanyola o russa.

"Creis que existeix una generació d'escriptors de la vostra edat o que conformau algun tipus de corrent literari? 
"En el meu llibre Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans, hi ha un article en què parlo d'«una generació que no té res de generació». De fet, entre els escriptors de la meva edat no hi ha gairebé ni relació d'amistat, com sí que passava amb la generació dels setanta. Aleshores, sense cap tipus d'afinitat és difícil que sorgeixin tendències literàries. En qualsevol cas, si no sorgeixen «generacions» és perquè ara no es necessiten. I aquesta és la imatge dels nostres temps: som molts però des de les nostres soledats respectives.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.