Juli Cèsar, Com un torrent, El son etern, La dama de Xangai, Beltenebros, El Padrí, Els ponts de Madison, La colmena. Tot això són títols de llibres, de grans i petites obres de la literatura. Tot això són també títols de grans i petites obres cinematogràfiques. I és que cinema i literatura estan íntimament relacionats. D'aquesta història d'amor, i de desamor, parlà ahir el professor Antoni Figuera a la Universitat de les Illes Balears dins el I Curs de Guió Cinematogràfic i Teoria del Cinema organitzat pel professor Xavier Flores.

«La meva relació amb el cinema és molt visceral. Tenc 51 anys i als 4 o 5 anys ja em duien al cinema, a sessió doble de barri. Els meus records d'infància són records d'imatges de films. Més tard vaig descobrir la literatura i de ben jove m'agradava llegir també revistes de cine. Després m'interessà molt veure si una pel·lícula, una història en imatges, podia ser explicada en paraules igualment que un llibre podia acabar fent-se en imatges», explicà Figuera.

Figuera és partidari d'anar al cinema després d'haver llegit l'obra en què s'ha basat. «Una bona adaptació, però, et pot facilitar l'accés. A mi em passà amb El nom de la rosa», apuntà Figuera, que es mostrà taxatiu respecte de les posteriors «transformacions» de pel·lícules exitoses en llibres. «Em sembla aprofitar-se de la gent. Adaptar és un camí d'una sola direcció, novel·lar una pel·lícula no té el més mínim sentit. Sovint és només una operació de màrqueting, un engany». «Els grans directors que agafen grans obres, fan grans pel·lícules, perquè tracten de tu a tu l'original, sense complexos, amb personalitat, i al final surt un producte igual de bo». Exemples?. El Gatopardo i Campanadas a medianoche.