Observant les dades dels evangelis i els pocs documents no cristians que l'esmenten en el segle I, es pot establir l'esquema cronològic següent: Naixement de Jesús durant el regnat d'Herodes, abans de l'any 4 anterior a la nostra era; començament de l'activitat apostòlica vers l'any 28; passió i mort, probablement l'abril de l'any 30. Comdemnat a morir en la creu, instrument de tortura romà que es componia de dues peces de fusta, la vertical, que probablement ja estava clavada en el cim del Gòlgota i l'horitzontal que Jesús hagué de carregar sobre unes espatles ja torturades per algun d'aquells fuets destinats a castigar delinqüents: el «flagellum», format per una corda llarga i entorcillada, el «flagrum», que era un mànec de corda amb triple cadeneta de ferro i penjolls i altres tipus de «flagelia», com aquell que tenia tres cordetes amb petits ferros punxarruts i ensartats de cada tram. O aquell altre que era un mànec seguit d'una trunyella de corda de poca llargada i que feia que cada cop fos un xoc contundent. Instrument de mort era la «furca» o forca, i no es tractava com en temps posteriors d'una corda de nus corredís que es passava pel coll del reu sinó del pal amb dues puntes o branques com els que serveixen en el camp per apilotar palla o fems. En aquest cas, la forca tenia una altura de més de dos metres i es clavava en terra. El reu hi era pujat amb les mans fermades a l'esquena. Se li passava el coll entre les dues puntes i el deixaven caure. Restava així penjat a la forca i s'ofegava ràpidament, no sense grans dolors. La creu que es destinava per als càstigs exemplars turmentava més temps. El crucificat moria més a poc a poc, al punt d'esclatar-li els pulmons. N'hi ha que diuen que els cristians adoren la creu. No és veritat. Els cristians adoren l'home de la creu. El que passa és que a l'època paleocristiana s'havien de fer servir uns símbols per a un llenguatge en clau i un d'aquests símbols era la creu. És un símbol, per altra banda, o disseny, que ja trobam a Escandinàvia en temps prehistòrics i no oblidem altres representacions a l'antic Egipte, al Tibet etc. Si la creu on morí Jesucrist havia
de ser adorada, com a fonamental relíquia, els apòstols ja l'haurien preservada, després de la crucifixió, per tal que no fos profanada pels no creients. Succeí tot el contrari. Les creus del Gòlgota restaven abandonades i la seva fusta s'anava podrint al llarg dels anys. El suposat «lignum crucis» no es recobrà fins a l'època de Santa Elena, la mare de l'emperador Constantí, morta el 335.
Una tradició més tardana li atribueix la recerca i troballa de la Vera Creu. Fou aleshores quan es començà a dir la Santa Creu però només com una paradoxa de raonaments teològics. La resta és tradició de tradicions.
