«Estava cansat; gairebé no podia treballar; marxar em cansava ràpidament. No era la malaltia però sí el primer avís. Es trobaven les coses en aquest punt quan, un dia que jo passava amb un dels meus amics pel boulevard, aquest em digué: T'agradaria veure l'home més fort de França? Li vaig dir que sí i el meu company, caminant al davant d'un senyor que havia passat sense veure'ns, li tocà l'espatla: Bon dia, senyor Roux. Conversaren. I mentre durava la conversa, el tal Monsieur Roux m'examinava de cap a peus i demanà: Us agradaria assistir a una juguesca? He posat messions que seria capaç de trencar un pal de sis peus de llargada i sis polsades de circumferència... Trencar-lo com? -Li demanàrem.

Es tracta -explicà- de posar un extrem del pal contra la base d'un mur i l'altre contra la meva espatla esquerra. Jo faré força i es

trencarà. L'amic i jo ens miràrem. M'agradaria veure'l, vaig dir. Doncs aquest proper diumenge, a les deu, al carrer Jean-Goujon.

Aquell diumenge ens hi presentàrem. El senyor Roux ens va fer passar a la sala d'halterofília. Aquell seria l'escenari de la curiosa experiència. Sense fer cap gest ridícul, sense xerrar un gra massa, sense desembotonar-se la seva levita, el senyor Roux agafà el pal, el recolzà en la paret i en col·locà l'altre extrem contra la seva espatla esquerra.

Després de fixar un peu contra el mur va fer força contra la gran peça de fusta que no semblava voler-se doblegar. Va restar un parell de minuts immòbil, després es va sentir un feble cruixit i l'home caigué agenollat, mentre que el pal es trencava en dos trossos enmig de l'aplaudiment de tota la

sala. Llavors, Monsieur Roux se m'acostà i em va dir: Senyor! Vostè pesa cent seixanta-dues lliures... Així és, li vaig respondre. I ell explicà: Són deu lliures que li sobren; en haver perdut aquestes deu lliures inútils, sereu un dels homes més forts de París, sense comptar que en haver fet l'exercici necessari per arribar a tal punt, haureu perdut totes aquestes malalties a les quals estau fermat.

Només hi ha un contrapès natural a la feina de cap que feis: és l'exercici, i l'exercici raonat que no deixa inactiva cap part del vostre cos. Portau-me un pes de cent lliures -manà a un dels professors. Aquest li dugué un halter.

Ara, aixecau-lo! I el mateix professor va col·locar la peça entre els seus peus, es va agafar amb un puny i d'un sol esforç l'aixecà per damunt del seu cap. Ho mantingué amb el braç ben dret, i llavots, el va deixar caure... Ara vós heu de fer el mateix -em digué.

Ho vaig intentar. Vaig aixecar les peses fins a l'altura dels meus ronyons. I el vaig amollar ben aviat. Era tota la força que jo podia fer.

Bé! -seguí dient Monsieur Roux- veniu tres cops per setmana; amb una desena de lliçons haureu magrit cinc lliures. Al cap d'un mes us sentireu de meravella. I al cap de deu setmanes fareu el que aquest home acaba de fer: aixecar cent lliures». Sembla que l'home malalt esdevingué un individu de rosada salut.

Aquest home, que en aquesta data publicava Entreactes, era Alexandre Dumas, fill, l'immortal autor de La Dama de les Camèlies.