En visitar una casa d'orfes, l'escriptor francès Alphonse Daudet (Nimes, 1840-París, 1897), es va sentir molt trist i decebut. Així ho contava en la seva correspondència. La seva bonhomia estava fora de tot dubte i els orfes parisencs eren nombrosos. El problema de la prostitució, de les mares fadrines i dels infants bords estaven de plena actualitat. El concubinat dels aristòcrates i els burgesos, també. Aquestes impressions les donava a conèixer dos anys després a través dels seus relats de ficció, com ho feia o ho havia fet també a Anglaterra Charles Dickens. Daudet havia començat els seus estudis d'infantesa en el Liceu de Lió, però per manca de recursos econòmics dins la seva família els hagué d'abandonar per a cercar tot seguit una feina. Passat un temps, el seu germà, el 1857, l'ajudà a aconseguir una ocupació fixa a París, al costat del secretari del duc de Morny. Així, amb un sou segur, es pogué dedicar al que més li agradava, la literatura, i aquesta, dins l'escola naturalista, és a dir, en l'exacta observació de la realitat, però no d'una manera crua sinó emotiva.
Heus aquí com veia aquell orfenat: «Betlem. Per què aquest nom llegendari i dolç, calent com la palla de les menjadores miraculoses, donava fred en veure'l escrit en lletres daurades en el cim d'aquella reixa de ferro? Potser era originada per la malenconia del paisatge, aquella inacabable plana tan trista que va de Nanterre a Saint-Cloud, només interrompuda per qualque mesquí grup d'arbres o pel fum dels forns de fundició. Potser també de la desproporció entre l'humil vileta invocada i el grandiós establiment, una quinta estil Lluís XIII, arquitectura de formigó, la qual mola sorgia color de rosa per entre l'arbreda nua del seu parc...».
Una estampa aparentment romàntica. Però quan uns visitants il·lustres volen veure la «nursery» les tintes esdevenen molt més fosques: «Aquells cavallers segueixen el director. Baixen uns escalons i es troben dins una immensa peça subterrània enrajolada, la antiga cuina del castell. El que atreu l'atenció en entrar és una ampla campana de xemeneia d'estil antic, tota de rajola vermella, amb dos bancs de pedra, un davant l'altre, i l'escut de la cantant patrocinadora esculpit en el frontó monumental. L'efecte és sorprenent però hi entra un vent terrible que unit a la humitat de les rajoles i la poca claror que entra pels respiralls, ran de terra, fa tenir molta por pel benestar dels infants...».
Pitjor era la visió dels dormitoris:
«Ai! Els més crescuts no passen dels sis mesos, els menors ho són
de només quinze dies, i ja en els seus rostres, embrions de rostre encara, ja s'hi pot veure una expressió de pena, un aire enfadat i com envellit, una precocitat sofrent, visible en les nombroses arrugues d'aquests fronts calbs que guaiten per entre el vull i no puc de les brodadures hospicianes que voregen caputxetes comunes. De què pateixen? Què tenen? Tenen de tot. Tot el que es pot tenir: malalties de nin i malalties d'home. Fruits de vici i de
misèria, mostren, des que neixen, els més terribles fenòmens de l'herència. Aquest té el paladar foradat; aquell, taques color de coure en el front, tots l'afta. I després de tot això es moren
de fam. Malgrat les cullerades de llet i aigua ensucrada...».
