És evident que existeix una religió i a la qual es vol donar la mateixa transcendència de les altres religions. Morir per la Pàtria era en el Règim passat com morir per Déu. I el mateix s'esdevenia en el món de les grans potències. Un estat fort havia de tenir jovenesa per a la guerra i aquesta jovenesa podia ser sacrificada pels interessos de l'Estat. Però actualment, la gent jove mida molt bé les seves creences i si les religions es troben, ara mateix, en aquestes terres d'occident, en oberta crisi demogràfica, és a dir, amb temples i esglésies buides quan no de minories sectàries, el patriotisme, com una religió més, també haurà de patir la seva crisi. Però ja Voltaire abordava el problema quan ens explicava com un jovencell, ingenu i franc, que havia lluitat amb gran bravesa contra els anglesos a Bretanya, arribava a Versalles per reclamar una recompensa...

«L'ingenu desembarca del seu vehicle en el pati de les cuines. Demana als criats a quina hora pot veure el rei. Els servents riuen de bon grat al davant del seu nas, com abans havia fet l'almirall anglès. (L'almirall anglès contra el qual ell s'havia batut). L'ingenu li havia anat a demanar si era veritat que ell havia envaït la regió francesa de Bretanya sense declaració de guerra. L'almirall s'havia rigut de tal ingenuïtat, o sia, del que els oficials francesos havien predicat als seus soldats per tal que aquests lluitassin amb més ràbia com a posseïdors d'una falsa veritat).

L'ingenu s'enfronta als criats. Fins i tot els vol pegar. L'escena hagués pogut tornar sagnant un guàrdia de corps, gentil home bretó, que decantà aquella rústica gent. Senyor, li va dir el viatger, vós em semblau un bon home; jo som el nebot del prior de Santa Maria de la Muntanya, he mort anglesos i vull parlar amb el rei. Us pregaria que em conduíssiu a la cambra reial. El guàrdia, sorprès de trobar un al·lot de sa província que no semblava saber res dels costums de la cort, li explicà que no semblava saber com eren els procediments per a tal cosa, puix que primer de tot havia de ser presentat a monsenyor de Louvois... Després, si aquest hi estava d'acord, a Monsieur Alexandre, primer secretari del ministre de la guerra...».

L'ingenu va d'una banda a l'altra. Diu pertot arreu quines són les seves intencions. Vol ser recompensat per les seves accions en la batalla. No comprèn, finalment, el perquè s'havia de fer matar per tots aquells senyorots de la cort que es veien incapaços de concedir-li una audiència. I tanmateix quan els demana recompenses es moren de rialles. No gosen dir que el món és ple d'herois ingenus. Si cadascun d'ells hagués de ser recompensat es buidarien els comptes del Regne.