algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 25°
34°

La sentència contra els Romanof (1918)

Es retardaria encara mig any a complir-se, però ja els bolxevics ho tenien molt clar. La família imperial no podia existir. Només la seva presència física ja era una amenaça per al nou sistema. Els dramàtics episodis d'aquells dies havien deixat una fonda petjada de fàstic en l'ànim del poble i el tzar ja no era vist pels més humils com el pare de la pàtria. Les intrigues de Rasputín, els perillosos moviments causats pel cec absolutisme del monarca, la revolució de febrer, les aventures de Kerenski, l'abdicació de Nicolau II, l'afer dels presoners de Tsarskoie-Selo, el retorn de Lenin com a heroi popular... Tot plegat havia conduït, sense remei, a la revolta total del proletariat i a l'esbucament del multisecular sistema. Presonera, la família imperial era internada a Tobolsk, Sibèria, a casa del governador. L'edifici era gran. Moltíssimes cambres amb modesta decoració neoclàssica. Teulada de quatre vessants eritzada de xemeneies. Després passarien a un palauet més luxós: la casa Ipatiev. I la tragèdia, la mort sense remei de membres i servents de confiança de la cúpula Romanof, s'esdevendria entre aquells murs. La majoria d'ells no devien ni sospitar el que els esperava. Els infants, la mainadera, emperadriu, les princeses. Només el tsar sabia molt bé de quins crims se l'acusava, de quines corrupcions se li demanava comptes... Varen estar en capella de l'estiu del 1917 al del 1918. Un llarg hivern enmig per meditar, per reflexionar sobre els errors més recents, per evocar amb gran tristor les grandeses passades.

El 1994, quan les despulles de Nicolau II i dels membres de la seva família eren soterrats a la catedral de Sant Pere i Sant Pau en nom de la nova Rússia i amb el beneplàcid de l'alt clergat, a Sant Petersburg, exLeningrad, vaig escriure en un article que «la darrera fotografia de la tsarina a Tobolsk era per meditar. Una cadira de rodes, una gruixuda flassada sobre els genolls, una brusa que li tancava el coll, un capell de falses flors al cap i una expressió amarga, amarguíssima, en el seu rostre rodonenc i alhora místec. Les ombres projectades en el trespol ens parlen d'un pàl·lid dia de sol. Però mai no pot ser el sol de Crimea, quan la família imperial en vacances semblava feliç, parlava en francès i adoptava modes i gests europeus occidentals. O fins i tot, americans. La cadira de jardí, plagable, amb una jaqueta i un paraigües al damunt, detalls ben eloqüents d'un clima inestable, descobrien tal volta la presència del tsar a un altre racó de la cambra. O potser, ell, era el mateix fotògraf. En aquella mateixa sala, millor dit, saleta, s'acabaria tot. Els botxins els col·locaren, justament, com per fer una fotografia de grup. Però no hi havia màquines de retratar sinó pistoles i altres armes de foc. La carnisseria fou breu. Les bales restarien incrustades en el paper pintat del mur i tot el recinte, de dalt a baix, restà amb esquitxos de sang...»

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.