En aquests dies, els hospitals són plens de gent que hi acudeix amb febres altes i afeccions griposes. D'altres passen les altes temperatures corporals i les tossines intenses i progressives a ca seva. És la mala fruita de l'hivern. D'això i d'altres qüestions de salut, en el seu temps, en parlava l'escriptor francès Mosell i quan contava detalls sobre les terres de la Lorraine o la Lorena. «Na Marta anava de cada dia pitjor. A qualsevol moment l'assaltaven desmais i vertígens. El més petit moviment li causava batecs de cor intolerables. Quan ella pujava a la seva cambra i li mancava l'alè, es veia obligada a aseure's a mig camí de l'escala.
Un matí, quan ella volia aixecar-se, presa d'un defalliment, va caure altre cop sobre el matalàs, on el seu cos esdevingué altament febrós. Gairebé va tenir temps de cridar socors enmig de l'angoixa que accelerava els batecs dels seus polsos. Mare Catalina acudí al seu ajut, apressada, descambuixada. Un buf molt feble sortia dels llavis de l'al·lota. Li fregà el palmell de les mans, la xarxa col·locada al cap i aquest sobre el coixí, la va fer respirar vinagre, i, finalment, na Marta es recobrà una miqueta amb un somrís amarg que des de feia temps ja li era quelcom habitual. La vella, amb veu plorosa, digué: No tinguis por, filleta. Ara tot va bé... Na Marta mogué el cap amb una lassitud infinita i no va dir paraula. Justament, en aquells instants, son pare entrava a la casa i tot inquiet, extremadament pàl·lid, anà directament a la cambra de la malalta. Quan la vella l'assabentà del cas, es va llevar la brusa de feina i va resoldre córrer cap a la vila a cercar un metge. No hi va esser, havia hagut d'assistir els malalts d'una comunitat propera. Ja s'havia perdut l'esperança de la seva visita, quan a primeres hores de l'horabaixa aparegué. Baixà del seu cabriolet, les rodes del qual tenien encara restes del gel i la neu dels camins. Entrà a la cambra. Era un home de caràcter malsofrit, rústic, i els seus silencis solien aterrir els pagesos, que segons el seu costum, no li feien consulta fins a la darrera hora, quan ja era massa tard. En el fons, un brau home, que a final d'any s'oblidava de cobrar les factures a tots aquells pobres diables. Mentre parlava, aixecava les seves ulleres fins al front amb un gest maquinal i llançava unes mirades agudes que posaven un nus al ventre. Auscultà na Marta, la palpà, l'examinà acuradament. Per moments, movia el cap, com aquell que aprova les pròpies reflexions. Els dos vells retenien l'alè i sense entendre res de tot aquell maneig mèdic, espiaven, ansiosament, els més petits jocs fisionòmics alhora que intentaven llegir el rostre del facultatiu...»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
