Seria un dels personatges de còmic de més èxit durant la dècada dels vuitanta. Els seus autors, Marc Barceló i Jean-Louis Tripp el fan nadiu o ciutadà de Tolosa, Toulouse, la bella urbs francesa.
Tot llegint i contemplant la seva aventura «Zulu blues», dibuixants i guionistes, ens transporten pels carrers i places de la important població, capital de la regió Midi-Pyrénées i del departament d'Haute Garonne, a la vora d'aquest riu. Amb uns quatre-cents mil habitants, destaca per la seva universitat i les construccions aeronàutiques de llarga tradició. Llegiu Sant-Exupéry. Observau la basílica romànica de Saint-Sernin, la seva catedral, les nombroses esglésies, gòtiques, la majoria, i els seus palaus i cases renaixentistes. I més encara, el Capitoli, amb ajuntament i teatre, meravella arquitectònica del 1750. Res de tot això, com a teló de fons, fuig dels pinzells i retoladors d'aquest equip Tripp, dedicat a la nova historieta gràfica i que seria amb tota justícia guardonat amb els premis Bloody Mary de la Premsa, a Angoulème, el 1987, i el Lucien, concedit a la mateixa ciutat el 1988. Els altres títols, Soviet ZicZac i Parfum 'Afrique també farien escola en el desenvolupament del gènere. Avingudes, parcs, suburbis, zones residencials... El monument a Jean Jaurés (1859-1914), apòstol de la pau... zones arbrades, zones industrials. I una llarga intriga de misteri on una secta sudafricana hi juga el paper central. Escenes de relat negre i escenes de sexe s'atravessen en el decurs de les mogudes seqüències tal volta per a acordar-nos com és realment el món, lluny dels infantilismes narratius i de les refinades cursileries. També, entre cops de puny i garrotades,
hi ha un espai per als malsons: «Aqueixa nit, ocells estranys planejaven sobre el capitoli, veia brillar els pàl·lids reflexes dels seus ulls en el cel d'estiu, com una sínia d'estels». Totes les gradacions de la violència, amb una ciutat pacífica, allunyada del problema racial, com a teló de fons, compareixen aleshores: «Els bulldogs són uns cans que tenen fama de no amollar la seva presa quan han posat els seus ullals en una víctima, passi el que passi després...» La metàfora és servida amb tota la seva eloquència... «L'escena era còmica. Hom s'hauria cregut estar dins una pel·lícula. Aquella de quan els déus caigueren sobre els nostres caps. Però... no! No podia tenir ganes de riure... Deia que havia perdut el cap per a no-res. La hòstia! Em volia convèncer que ara tot estava ja en bon ordre, que podia tornar a ca meva sense por, casar-me, viure dies feliços, i que un dia, una de les nostres filles arribaria a esser president de la República francesa...»
Els jocs del poder en els racons més obscurs o la dignificació d'un gènere al qual no s'ha concedit encara tota l'atenció que mereix.
